IMAGINAR UNA CIUTAT

Ara que tanta gent parla com si fos tan modern de branding i de “marca” aplicats a tantes coses, inclosos un país o una ciutat, potser val la pena apuntar que brand prové de l’anglès antic i apareix per primera vegada al Beowulf cap a l’any 1000 (com a brond) amb el significat literal d’una cosa cremada, marcada amb foc. Vull dir que l’assumpte ve de lluny i que la mena de marca a què es refereix –tot i que Barcelona amb els anys l’ha coneguda a bastament gràcies a gent com Al-Mansur, el duc de Berwick, Espartero o Pricolo– no acaba de ser fàcil ni dolça de relacionar amb una ciutat.

Quan es parla de “marca Barcelona” (o Espanya, o Formentera) s’està parlant d’associar la ciutat a una imatge. D’imaginar-la en el sentit de la primera accepció del diccionari: el de formar-ne la imatge mental, de representar-la en l’esperit. Podríem dir-ne “adjectivar” la ciutat, o rebatejar-la, o fins i tot tunejar-la, però subratllem que és d’imatges conceptuals (figures: símbols, al·legories, metàfores) i, doncs, d’imaginació del que estem parlant.

Barcelona, al llarg de la seva dilatada història, no només ha rebut diversos noms (Barcino, Barcinona, Barshiluna) i els ha sentit pronunciats de formes diverses, sinó que ha anat veient com sota diferents circumstàncies anava canviant també allò que s’afegia al nom estricte: l’adjectivació o el sobrenom o denominació paral·lels associats al nom de la ciutat. D’entre els sobrenoms que d’alguna manera han arribat fins als nostres dies, potser el més antic és el de “cap i casal”, provinent de l’edat mitjana, dels temps en què la ciutat era seu del comtat de Barcelona, i afegit per tal de subratllar-ne la importància (el mateix apel·latiu es feia servir al Regne de València per a la ciutat de València). D’aquesta època (o, més aviat, de la referència a aquesta època) ve també el sobrenom més habitual, encara avui: el de “ciutat comtal”, que per al sobiranisme mental té l’inconvenient que deixa la capitalitat en, diguem-ne, capitaleta. Llavors, a principis del segle XVII Miguel de Cervantes va ubicar a Barcelona un llarg episodi de la segona part de Don Quijote de la Mancha on s’evoca la ciutat com un “arxiu de cortesia” (“archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única”): la fórmula va fer fortuna i, de fet, no ha deixat de ser usada fins als nostres dies, amb una clara preponderància en els temps en què el castellà era la llengua oficial dels que havien de referir-se a la ciutat de Boscà, Agustina d’Aragó o Juan Antonio Samaranch.      [La resta, aquí...]

 J. Subirana, "Imaginar una ciutat", Barcelona Metròpolis, 90 (dossier "Marca Barcelona")





MÉS
Versió en anglès de l'article: "Imagining a City"
Versió en castellà de l'article: "Imaginar una ciudad"