LA PRIMAVERA, SEGONS CARNER

"La primavera no té la serenor clàssica, com el setembre, ni la serenor sorneguera, com l’estiuet de Sant Martí. La primavera és un temps d’angúnia. Sentiu una estranya olor de pols, que us dona indestriablement somnolència i neguit. De vegades el cel és cobert d’un cortinatge gris, esclarissat al matí per la banda de llevant i a la tarda per la banda de ponent: de la banda esclarissada en ve una llum tota estranya, que us fa pensar en coses tristes: en si les flors seran totes per a escampar damunt les nenes que es moriran; en si la mar s’ha tornat violeta perquè el gran Pan és mort i les coses no recobraran mai més llurs encisos secrets; en si la dèria d’amar és una inútil mania inventada per un pianista tísic. Altres vegades, el cel és tot resplendent, sense un cap de núvol: la llum, hòrridament crua, sembla que ens doni una garrotada al cap, prepara una neixor d’insectes, accelera les putrefaccions, ens fa pensar en coses lletges: així com en la llum ardent se’ns precisen les arrugues de les cares i els escrostonaments de les façanes, una llum espiritual, també crua, ens fa veure l’egoisme, la dissatisfacció i el tedi de la vida. Mai en tot l’any no us sentireu la boca tan amarga com en certs dies de primavera"

  Josep Carner, La Veu de Catalunya, 31-III-1923. Triat per J.M. Casasús a l'Ara (11-IV-2023)