dissabte, 15 de desembre del 2007

E SORRÍANOS

"La poesia s'ha de llegir en la llengua original, i si no es coneix la llengua original també".

La frase és de Salvador Espriu, però qui l'adduïa ahir amb la seva vèrbola emocionada, fascinant, era Basilio Losada. Ell, que ha traduït més de cent cinquanta llibres de vuit llengües diferents, va deixar-ho estar davant de La pell de brau. Les cartes entre Losada i Espriu (a més d'altres articles i materials diversos dins el "Dossier Salvador Esrpiu i Galícia" i d'una interessant conversa inicial amb Joaquim Marco) són al número dos d'Indesinenter, l'"Anuari Espriu" dirigit pels professors Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil i pulcrament editat per Punctum i el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu.

Durant la presentació m'escoltava el gallec de Basilio Losada, mirava les formes pures, blau fosc sobre blanc, als vasos de Sargadelos, repassava la implicació amb una cultura literària pacient, treballada i entusiasta de molts dels presents a la sala i em temo que somreia per dins. Jo vaig intentar explicar-hi (no sé si me'n vaig sortir gaire) que, en un món comú hipertrofiat i accelerat però essencialment banal (a banda de venal), només des de la perifèria, des de nínxols o espais petits i especialitzats, es pot aportar un contingut i una reflexió essencials i (paradoxa) enyorats, reclamats. Una publicació d'aquesta mena va en aquesta direcció, i en el cas de l'espriuanisme se suma a l'edició crítica de les obres completes en curs, a reedicions habituals i traduccions no inhabituals, a la vinculació al territori i a l'imaginari via Arenys/Sinera, a la mateixa existència del CDESE... Al final, havent pres nota de l'admonició amb què he obert l'apunt, no vaig gosar llegir la versió gallega de "Les roses recordades" de Salvador Espriu traduïda per Losada per a una targeta de Nadal de 1968. Però després, tornant cap a casa, vaig pensar que sempre em quedava aquest bloc, i que segurament els Espriu, Losada, Sargadelos i tants d'altres que tiben la vela de la relació literària entre el gallec i el català, d'una banda a l'altra de la península, m'ho sabrien perdonar...

AS ROSAS LEMBRADAS

¿Lembras como traguíannos
aquelas mans as rosas
de Sant Jordi, a vella
craridade de abril?
Chovía manseniño.
Nosoutros, enfastiados,
trala fiestra ollábamos,
doentes quizais, a vida
da rúa. E naquel intre
ela chegaba, sempre
recendente, mainiña,
cas frores, e pechaba
fora, moi lonxe, a coita
do dragón, e decía
moi docemente os nosos
nomiños, e sorríanos
.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.