Les celebracions públiques parlen, tant com d'allò que se celebra (que s'ha estat o aconseguit), del que es voldria ser, del que encara no es té, del que s'explica perquè en el fons es reivindica: cada centenari, cada efemèride pública deixen gravats en negatiu els nostres somnis, les nostres limitacions. Ara fa uns mesos, al 2006, coincidien al calendari els cent anys d'un esclat literari sense precedents (amb llibres de Carner, Casellas, Costa i Llobera, D'Ors, Maragall i Oller, a més de La nacionalitat catalana de Prat de la Riba), el centenari del gran consens polític de la Solidaritat Catalana i el de la repicada pública que fou el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (pòrtic, de fet, de la creació l'any següent de l'Institut d’Estudis Catalans). La discreta celebració de tot plegat (i, enguany, dels cent anys de l'IEC) parla no pas de la falta de convenciment dels hereus dels protagonistes (d’aquest convenciment no ens en falta), sinó d'uns temps en què allò col·lectiu i civil no passa el seu millor moment. Però si Frankfurt ha demostrat alguna cosa (que pesat, haver d’anar sempre demostrant coses) és que la literatura i la cultura catalanes tenen noms propis per oferir i per interessar al públic malgrat totes les circumstàncies. Tant de bo que la figura de Mercè Rodoreda trenqui la discreció, i que el seu centenari deixi en tots nosaltres l'empremta de l'ambició, la passió creadora i l'extraordinària qualitat de les seves pàgines.

Publicat a El Periódico (Èxit), 15-XI-07
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per la vostra opinió
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.