RIDÍCULS

En els intents d'anàlisi i reflexió sobre l'abstenció electoral rampant a Catalunya (recomanaria la llista d'enllaços sobre el tema que ofereix al seu bloc Miquel Iceta) no hi veig aparèixer per enlloc com una possible raó més la tendència imparable a fer fer l'ànec, el ruc o el pastanaga, segons convingui, al candidat de torn. Cada vegada més, els candidats no només han d'estar disposats a fer veure que saben parlar sobre qualsevol cosa sinó que ara també han d'acceptar amb resignació les idees brillants del guionista pervers que sembla obligatori a cada vegada més shows i magazines de tele, ràdio i diaris. Tots en tenim casos al cap, i a Tacet avui ens donen un bon exemple d'un figura del tema. Contra el tòpic suat de la poltrona, amb aquest panorama el que costa d'entendre és que els partits encara trobin candidats.

No sé si jo sóc raret, però no només no tinc cap interès a veure el meu futur alcalde o president remenant una paella, somrient sota un casc de paleta o botant en un llit elàstic, sinó que més que acostar-me'l com a persona aquestes imatges me'l mostren fora de lloc, vulnerable, tou, sovint ridícul. I si ja vas a votar amb dubtes, només cal que a més ho hagis de fer per algú de qui te'n reies fa quatre dies. Si com a ciutadans ja suportem amb un cert estoicisme el gavadal de promeses i d'inauguracions en temps de campanya, ¿de veritat hi ha algun candidat que es cregui el seu assessor quan li diu que una foto amb una samarreta d'un club de futbol damunt l'americana o donant la mà a un immigrant probablement il·legal amb cara de no entendre res pot fer guanyar ni una mil·lèsima d'intenció de vot? Diria que el primer (o la primera, Imma) que es planti i engegui les fotos ridícules, les visites buides i els muntatges idiotes farà una passa extraordinària cap a quelcom tan bàsic, tan evident, tan necessari que de vegades sembla invisible: la credibilitat.