AMB MILOSZ

Tu, a qui no vaig poder salvar,
Escolta'm.
Comprèn aquesta parla senzilla, perquè m'avergonyeixo d'altra.
Ho prometo, no hi ha en mi la màgia de les paraules.
Et parlo callant, com el núvol o l'arbre. [...]

Visc des de fa uns dies en un país d'on no cal tornar, perquè és el meu país i és, de fet, al mig de l'altre país de tots del cada dia. De tant en tant es publica un llibre d'aquells que ens dóna corda per a anys: parlant de poesia traduïda, a mi em va passar amb Vista amb un gra de sorra, l'antologia de Wislawa Szymborska a càrrec de Josep M. de Sagarra (nét) editada per Columna l'any 1997; després, amb Clavats a la carn del món, de Iehuda Amikhai, traduït per Manuel Forcano, i ara hi torno amb Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000, on Xavier Farré tradueix una generosa tria de l'obra de Czeslaw Milosz, un dels grans escriptors del segle XX. Per què?, et demanen sempre, de seguida, quan dius o escrius una cosa així. Obre els seus llibres i llegeix.

Obro Travessant fronteres i he de llegir a poc a poc, tancant el llibre de tant en tant per respirar a fons, o per mirar enllà, i he d'anar a buscar el llapis per subratllar un vers, un final de poema, una imatge simple i original (la terra vista pels ocells com un "llac de foscor") o una estratègia admirable (tants segles després de tot), com la dels cavallets infantils i el mercat per parlar-nos del ghetto de Varsòvia i del pes de les paraules dels poetes. Milosz és una escola, un col·lega i un plaer, tot alhora: fa gran el que és petit i dóna forma abastable a l'immens. Com el núvol o l'arbre.