CARMEN

pica i pica i pica a terra
repica a taula amb els dits
i amb la força que desplega
ens hi fem, els pobres, rics

  Enric Casasses

ONZE MINUTS

Onze minuts de transport. Coses meravelloses que es poden fer en onze minuts amb una trompeta, un baix i una guitarra.

I que tingueu un bon cap de setmana.

PER PESAR MOLT

En un exemple exemplar d'accelerada celeritat l'oficina de Correus de la Ronda Universitat, a Barcelona, lluïa ja aquest matí un cartell en castellà i la traducció al lapolla (la "lengua aragonesa propia de otros lindos lugares de Aragón"). Llàstima que el moderníssim aparell en qüestió i el món tridimensional en general tinguin només dues bandes, dreta i esquerra, i doncs el multilinguïsme doni només per a un cartell en castellà i un altre en lapolla (la versió catalana segurament queda per a més endavant, potser quan hi hagi alguna llei de normalització o tinguem les competències transferides). Però en tot cas em sembla que s'ha d'apreciar el gest d'adaptació-llampec al que diu el parlament aragonès, un gest de bon veïnatge que honora la institució de Correus. El cartell en qüestió, per si no el podeu llegir, diu:

ATENCION NO COLOCAR NINGUN OBJETO EN LA BALANZA "ES PARA PESAR"

I en la seva traducció al lapolla:

ATENCION NO COLOCAR NINGUN OBJETO EN LA BALANZA "ES PARA PESAR"

Certament, fa pensar molt. Perdó, vull dir pesar.

PUERTOS ABIERTOS

La revista Insula, una de les capçaleres literàries deganes d'Espanya (fundada el 1946 per José Luis Cano) acull en el seu número del mes de maig el monogràfic "Letras vascas: Puertos abiertos", fruit del treball del grup d'investigació que dirigeix el professor i crític Jon Kortazar. Busqueu-lo: és una magnífica eina per posar-se al dia sobre una de les altres literatures peninsulars.

ARAGÓN CONTRA EL MÓN

"(...) la ley que presenta la consejera de Cultura aragonesa Dolores Serrat (catalana, para más señas, de Ripoll) elimina cualquier derecho educativo, de representación y cultural de los hablantes de aragonés y catalán. La ley obliga a que todos los pueblos tengan su topónimo en castellano, aunque voluntariamente puedan añadir el tradicional. La ley impide que el aragonés y el catalán tengan presencia sistemática en los medios de comunicación públicos. Impide que ambas dos lenguas puedan ser curriculares, o que se puedan usar para enseñar en las aulas. La ley, en resumen, impone una realidad lingüística castellanohablante que en muchos lugares de Aragón no es la real.
 Y luego, hablan de imposiciones, cuando la imposición de una imposibilidad, la de desarrollar una vida en la lengua materna patrimonio cultural de Aragón y de muchos aragoneses, es la que marca esta ley de no-lenguas. Esta ley que va contra la Carta Europea de las Lenguas Minorizadas, contra la advertencia directa del Consejo de Europa para mantener al menos la ley anterior de 2009. También va contra las recomendaciones de la UNESCO para el aragonés, una de las lenguas con más peligro de desaparición de Europa y el catalán en Aragón, e incluso contra la Carta de los Derechos Humanos y contra la propia Constitución Española."

 Jorge Romance, "Un bodrio de ley para no nombrar las cosas por su nombre" (Dominio Público, 8-V-13)

TRES S'ESBARGEIXEN

Avui us connecto en directe amb tres que pensen i escriuen de primera. La veritat és que el que diuen no fa riure gaire, però la cosa a hores d'ara va així. Que els llegiu de gust. I fins demà.

Marta Rojals, "Viure sense por" (VilaWeb, 6-V-13)

Jordi Amat, "Vuelva, señor Lassalle" (El País, 6-V-13)

Noam Chomsky, "Un abril cruel no només a Boston" (Ara, 4-V-13)

AMB TE

Gin tòntic.

L'ESPANYA DESIGUAL

Ahir Antón Losada, professor a la USC, del compte de tuíter del qual (@antonlosada) sempre en treus coses sàvies, cabrejades o divertides, Losada piulava des de Santiago que "Si una comunidad no quiere autonomía, que la liquide. Los que la queremos no se lo vamos a impedir". I vaig pensar que, en la claredat del plantejament, la veritat de fons que hi batega és encara més evident però no sol dir-se amb totes les lletres, perquè l'hem assumida (que vol dir integrada, que vol dir d'alguna forma acceptada) de fa anys: les comunitats i els espanyols que no volen l'autonomia determinen el que els altres poden o han de fer. Jo no crec en les autonomies i doncs, com que tots hem de ser iguals, si jo no hi crec els altres no poden tenir-ne. Adéu a la tan pregonada igualtat constitucional, doncs: uns quants decideixen per la resta, i doncs la resta no té dret a decidir ni sobre el seu territori ni evidentment sobre tot Espanya. El poder de decisió (la sobirania) a Espanya és intermitent: el té només qui pensa exercir-lo en la direcció correcta per a l'Estat.

CAPITANIA

Si no coneixeu Kasey Chambers però sí la cançó pot ser de sentir-la als crèdits finals d'un dels capítols dels Soprano, o tal vegada us sona la veu a "Not pretty enough" o de la ràdio anant amb cotxe per Austràlia amb les finestres abaixades...

En tot cas: que passeu un bon cap de setmana, capitans.

IMPRESSIÓ

També amb els llibres, la bona serà la segona.

EL JOC

Avui que alguns estem de dol, José Sámano signa a El País una peça esplèndida dient amb elegància i contundència alhora un seguit de veritats sobre qui ha estat l'entrenador d'un gran equip les tres darreres temporades. Amb la vènia dels no futboleros, en reprodueixo un fragment perquè em sembla, precisament, que, com passa amb les coses que valen la pena, no parla només de futbol: "Mourinho es de los que piensan que solo una conchabanza planetaria le aleja del éxito. Quizá, porque por mucho que sepa de fútbol, no sabe que el juego es un juego, algo placentero. (...) Se enfrentó con todo por cumplir una misión. No la ha cumplido, y quizá no sepa que quienes sostiene que le odian, ni le odian ni le culpan del todo. El problema es el juego, el maldito fútbol. Lo único que Mou no puede gobernar a su antojo porque el muy endemoniado es de muchos, el muy réprobo unas veces sonríe y otras no."

PUBLICACIONS

Sembla evident que hi ha més d'un canvi de cicle surant en l'aire... Transcric unes paraules del pare Massot, responsable de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, ahir en l'acte de lliurament dels premis Serra d'Or:

"[...] Tot això, no cal dir-ho, ens preocupa molt i ens obliga a buscar nous camins per poder continuar endavant la tasca cultural que l’Abadia de Montserrat ha dut a terme, d’una manera gairebé ininterrompuda, des del segle XV i que a partir de mitjan segle XX ha anat adquirint un relleu cada cop més considerable. Per circumstàncies de la vida, aquests darrers mesos m’ha tocat de parlar sovint en públic i a través dels diversos mitjans de comunicació, i sempre he insistit en el perill que, tal com van les coses en aquest moment, se’ns esquinci d’una manera irreparable una infraestructura cultural que ha costat molt de construir i que abasta no solament el món del llibre, sinó també el cinema, la televisió, la ràdio, el teatre, la música, l’art, etc. Hi ha, és evident, una bona dosi de responsabilitat de part de les institucions, que haurien de mirar d’optimitzar els escassos recursos de què disposen ara, però també hem d’apel·lar seriosament a la societat civil perquè no pensi que tot es resol sense fer res i que tot funciona per inèrcia i sense la implicació que tantes entitats, tants mecenes i tantes persones normals i corrents han tingut des dels inicis de la Renaixença i que han fet possible que tiréssim endavant moltíssimes iniciatives al marge i sovint en contra de la política oficial de l’Estat." [+]