ACÍ

Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D'ací el tregueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. Penses els darrers anys
d'Ausiàs March, perplexe amb la vivacitat
dels poetes locals, de l'Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic... Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I se'n tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l'epigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic... Agafats de les mans,
vàrem llegir la lápida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l'Almoina.
Hem entrat a la Seu; hem vist la sepultura
d'Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest... Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d'Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d'ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l'esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l'aire,
a l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic... Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l'un en l'altre.

   Vicent Andrés Estellés

PENÓ

[§ 282] E quan venc altre dia a hora de vespres enviam a dir al rei e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no els faessen que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E ells dixeren que els plaïa. E nós fom entre la rambla e el reial e la torre. E, quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita.

                     Jaume I, Crònica o Llibre dels feits

TOTS?

Conta Andrés Trapiello a Jesús Marchamalo, a la secció "Bibliotecas de autor" de l'ABCD de dissabte, una anècdota que molts dels que teniu algun miler de llibres a casa podeu haver viscut amb lleus variacions: la visita de l'operari (a casa va ser un camàlic del transportista) que queda sobtat per la quantitat de llibres. En el cas de Trapiello, m'agrada i em sorprèn (jo no hauria sabut reaccionar així) la seva sortida davant de la pregunta fatídica: "A punto de salir, [Trapiello] me cuenta la historia de aquel obrero que llegó un día a su casa a hacer una reforma y que, viendo todo aquel escenario, le preguntó a qué se dedicaba. Cuando explicó que era escritor, le dijo: '¿Los ha escrito usted todos?'. Le miró, luego a su alrededor: la maqueta del Sinaia, sobre un aparador; el letrero de 'Mirto', el busto de Galdós, los dibujos de Gaya, la foto de Juan Ramón, sus propios libros... Y le dijo que sí, claro, que todos. Cómo desilusionarle." Potser sí que d'alguna manera els hem escrit també una mica, tots els llibres que tenim a casa.

IMMERSIÓ, IMPLEXIÓ, IMPLOSIÓ

De vegades, de tant en tant, torna a saber-me greu no haver fet la foto d'aquella pintada sensacional que deia, amb elegant desplaçament de funció gramatical:

MAYOR OREJA MENOR CEREBRO

Ara feia mesos que no hi pensava, però es veu que amb la perspectiva de les eleccions europees la cosa torna a posar-se simpàtica. Assageu la cara de pitecantrop: torna el tir al polac.

COM UN DISSABTE

La lletra és tirant a tonteta i el vídeo no passa gaire més enllà, però la tonada i la cavalcada de la guitarra que l'acompanya s'enganxen i tot plegat té alguna cosa que no sé ben bé què és. Com els dissabtes i com algunes cites i alguna ciutat i algun vi i un bon grapat d'autors, que els fem prometre més del que després ens acaben donant i això no obstant estan bé i hi acabes tornant de gust, i esperant que tornin.

EL BARBER DE WALCOTT

Derek Walcott va ser dies enrere a Barcelona convidat pel PEN Català a la IV Assemblea General de la xarxa de ciutats refugi ICORN i la Trobada Internacional del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional. L'escriptor va fer al Palau de la Generalitat un parlament que acabava amb aquest poema que penjo en versió catalana d'urgència (preparada per aparèixer l'endemà en un diari que al final no va tenir espai). Va explicar que l'hi havien encarregat de The Times arran de la proclamació del nou president dels Estats Units, i que no va saber dir que no però que després no se li acudia com sortir-se'n... fins que va anar a tallar-se els cabells. És, doncs, una peça a mida. Magnífica poesia de circumstàncies.













Així que el món espera Obama...

“Així que el món espera Obama”, va dir el meu barber;
i les velles tanques al carrer del poble i les flors
que vessaven dels zencs rovellats tenien totes
una lluïssor com de sospir visible i, a dins
de la petita barberia, un cartell electoral
es tocava amb un altre amb els diferents pentinats
a disposició dels joves clients negres, tots al
mateix preu siguis qui siguis –president dels Estats Units,
cap llis com una bola de billar–, el meu barber somriu,
“És un nom àrab o africà, Obama?”,
dolç i suau amb les seves tisorades ràpides,
“Li desitjo sort”, i la sort s’espera en cada
carrer ombrejat de façanes que va cap a la platja.
En Popo s’estima la política, una vegada al vidre
hi havia fotos de Malcolm, King, Garvey, Frederick Douglas
amb el nas arrugat a la finestra de l’arbre de pa, també
els gossos que borden, les mànegues, l’església a Alabama.
En Popo és jove, negre, calb sota la gorra de beisbol,
però a banda de barber és exquisit, expert,
i quan deixo el seu tron, agita els cabells tallats de la falda
i em sento canviat, com una promesa electoral mantinguda.

                                      Derek Walcott (traducció de JS)

.................................
Més sobre Walcott (i amb Walcott) al bloc de "L'hora del lector"

AGÈNCIA ARISTÒTIL

Una metàfora és un viatge. I feta a l'inrevés l'afirmació, per una vegada, també se sosté.

DIVENDRES A GRAU

Que Espanya no és un monstre de cent caps obsedits tots a mossegar-nos la bossa i els símbols hauria de ser una obvietat però, ho sabem prou bé, de vegades se'ns oblida. Hi ha diverses teràpies per a aquest petit defecte, però una de les millors que conec és la de fixar-se en les iniciatives excel·lents, sovint envejables, que hi ha per tota la pell de brau i que van just en la direcció contrària de l'acritud i la clausura. Una de bona és l'Aula de las Metáforas, a Grau (Grado en castellà), a Astúries, una fundació privada (al darrere de la qual hi ha el poeta Fernando Beltrán) associada a l'ajuntament i que programa sense interrupció poesia i compta amb una aula i tallers i una magnífica biblioteca, a la qual han decidit afegir una secció, Paraula, de llibres catalans. Fa poc hi han estat convidats Joan Margarit o Antonio Gamoneda, i aquest divendres al vespre tindré la sort de llegir-hi amb Berta Piñán i de presentar-hi la versió catalana dels seus poemes (Un mes i altres poemes) que va publicar mesos enrere Denes/Edicions de la Guerra, moderats per Leopoldo Sánchez Torre, crític i professor de la Universidad de Oviedo.

Sobre Un mes i altres poemes en trobareu un parell d'excel·lents comentaris a La paraula nostra (signat per Begonya Mezquita) i a Quaderns, bloc que aplega les ressenyes de Vicent Usó.

PISCOLABIS

Sempre n'hi ha un de llest, en una jove parella que deuen sortir junts per primer cop. En aquest cas ella, que no calla, i parla prou fort perquè no puguis no sentir-la explicar-li a ell tota convençuda, sense desviar els ulls de la carta:

— El risotto es como una especie de arroz.

CASTA, HOMBRÍA, COMPROMISO, FUERZA Y HONOR

Exemple de visió profètica des del centre d'un embut:

El Barça llegará el sábado al santuario del Bernabéu sin pasillo, ni alirón, ni suplentes para pensar en el Chelsea. El 2-M se levantará este equipo llamado Milagro para ponerse a un puntito de ese líder que durante meses ha jugado un fútbol de seda. Pero el Madrid ha replicado con casta, hombría, compromiso, fuerza y honor. (...) ¡Barça, ríndete! La Liga es blanca.

De vegades la perspectiva (en aquest cas temporal) engrandeix, però diria que bastant més sovint passa que empetiteix fins a la minúcia, si no directamente fins a la tonteria o al ridícul. El dia de la Mare de Déu de Montserrat, encara no fa una setmana, vaig llegir aquest article i em vaig posar a riure, però em va semblar que per comptes de citar-lo com exemple de deliri centrípet esportivomilitar era millor guardar-ne l'enllaç i esperar. Fins avui, per exemple. I llavors enllaçar-lo per a general delectança. I riure i riure pensant en la pobra Cibeles envoltada de tanques perquè no la fessin malbé i en els milions de claus ardents esquerdats per tota la pell del brau negre de les banderes i en tanta testosterona malbaratada. ¡Que bote, que bote, polaco el que no bote! El meu bot d'avui va por ustedes, Roncero i companyia...










[Per ser justos, al mateix diari —per dir-ne d'alguna manera— passada la Cosa un altre col·laborador menys bocamoll —o, ara sí, amb bona perspectiva— va escriure això. Al Cèsar el que és del Cèsar.]

DECISIONS PRESES

Si heu vist la pel·lícula segur que us vindrà de gust tornar en aquesta escena. Si encara no l'heu vista no sé què feu, francament, perdent el temps en aquest bloc per comptes de sortir corrents al videoclub (o teclejar emule, o amazon, o el telèfon d'algun amic que la tingui). I si no, també podeu continuar per aquí.

PARAULES SOBRE LES PARAULES

El número de maig del Butlletí de l'IEC dedica la portada i un seguit d'articles a recordar l'escriptora Maria Àngels Anglada, que va morir ara fa deu anys i a més d'esplèndida prosista (heu llegit El violí d'Auschwitz?) era membre de la Secció Filològica de l'Institut. Del que s'hi diu, em fa gràcia la transcripció comentada d'algunes de les seves aportacions a la revisió del Diccionari: aquest joc de paraules sobre les paraules, sovint invisible, civilitzat tanmateix que diria aquell, és una esplèndida joguina esbudellada per oferir-vos...


Lutier: Anglada creia fermament que aquest mot havia de conviure amb el sinònim violer violera perquè segons la mateixa escriptora «no desdiu de la llengua catalana i en els ambients musicals —que conec per diverses raons— és la paraula acceptada i usada per compositors, intèrprets, violers i tothom. Al mateix carrer de l’Institut, número 8, treballa el millor lutier català: Ramon Pinto i Comas. Podeu mirar el seu anunci: lutier.»

Adagio, allegro, allegretto, andante, andantino, presto, vivace: pel que fa a aquestes formes que es definien inicialment com a trossos, Maria Àngels Anglada pensava: «Definir aquests mots com a tros no és coherent i pot ajudar a crear confusió. Sembla que seria més convenient definir-los com a part, en congruència amb la definició de sonata».

Apatxes: respecte a la definició com a «tribus bel·licoses», l’escriptora va fer notar la següent observació: «Jo en trauria l’adjectiu, em sembla un punt de vista colonial. Com devien ells de considerar bel·licosos els nord-americans!».

Ambrosia: a la definició «menjar dels déus», la vicepresidenta aleshores de la Secció Filològica va proposar afegir-hi «dels déus olímpics» o «dels déus grecs (molta gent no sap mitologia)» i finalment el Diccionari va incloure «dels deus grecs».

Anormal: sobre aquesta entrada va sentenciar: «Crec que cal suprimir l’exemple d’escola d’anormals. El trobo, ultraobsolet, estrany: mai no l’he vist, ni l’he llegit, ni l’he sentit a dir i, fins i tot, és vexatori...».

Admiració: la Secció proposava la definició «Emoció produïda per la vista, la contemplació... d’una persona o d’una cosa extraordinària, meravellosa...» La sensibilitat per la música d’Anglada va canviar el destí d’aquesta definició: «en lloc de per la vista, seria millor dir per la percepció, perquè així inclou l’oïda i la música, no presents a cap dels exemples».