A LES NOU

—Com és millor venir? Amb taxi?
—No, amb temps.

BLOCS FELIÇOS

Avui deu ser un bon dia per a Blocs de Lletres, que vol dir que ho és també per al conjunt de blocs que parlen (que parlem) de lletres en la llengua de Fuster i Estellés: l'hiperbloc que s'ha empescat i manté Josep Porcar ha obtingut el setè premi Lletra a la millor iniciativa de difusió digital de la literatura catalana. Com a membre del jurat, poca cosa puc afegir a l'acta, a banda de deixar aquí escrita la meva satisfació i l'agradable sensació que tinc, cada vegada que el visito (i, doncs, el faig servir) de trobar-me que algú treu suc intel·ligent (sense necessitat de discursos ni subvencions ni articles jeremíacs, a més) a les enormes possibilitats de les tecnologies de la informació a favor de la nostra literatura. Que no és pas poc.

D'altra banda, cal felicitar els finalistes, que tots tres haurien pogut ser també perfectament guanyadors (aquesta és, quan passa, l'alegria i la condemna d'un jurat): Espais escrits, Llibròfags i el Club de lectura virtual.


R E S S O N S
El llibreter -- Saragatona

KERTÉSZ O WHOPPER

Foto: EFE

"No vaig començar a escriure perquè posseïa talent sinó al contrari: quan vaig decidir escriure una novel·la també vaig decidir, de passada, tenir talent. El necessitava per acabar la feina. M'havia d'esforçar a escriure un bon llibre, no pas per vanitat, sinó per la naturalesa de la cosa"...

Sempre és una bona nova, que ens visiti Imre Kertész. Si a més ho fa per presentar un llibre, festa grossa. Aquí, aquí i aquí ens ho expliquen: es tracta d'una mena d'autobiografia en forma d'entrevista titulada Dossier K. I diu que l'autor, a més de contar petites històries sobre la seva vida, va refutar la frase fatídica d'Adorno, va admetre a preguntes dels informadors que Auschwitz avui s'ha convertit en un parc temàtic i va desaconsellar-ne la visita. Només Auschwitz?, em demano, mentre passo per davant de la gran tanca publicitària que hi ha a la vora de la feina i, com cada dia, no puc evitar llegir-hi un cop més, no sé si per afinar la meva ànima o per amansir la meva desolació, que El Whopper es puro incluso si tú no lo eres. Potser també per la naturalesa de la cosa?

LA PARAULA, EL TEMPLE

La poesia xinesa ha tingut sort, en català. Apel·les Mestres, Josep Carner, Marià Manent, Joan Ferraté, Miquel Desclot i uns quants més s'han dedicat a versionar-la amb resultats sovint sensacionals. Ara m'assabento que s'hi apunta Eduard J. Verger, de qui alguns guardem al prestatge just després de Verdaguer (poca broma) Com si morís, i que a més és el responsable d'una joieria endollada que es diu La Il·lustració Poètica Metropolitana i Continental (lipmic per als amics). Verger està posant en marxa, amb disseny fi i versions excel·lents, un portal de "Poesia clàssica xinesa" que de moment ofereix accés a una vintena de poemes de Li Bai, però que promet hostatjar aviat originals xinesos i traduccions a la llengua de Manent de deu noms clàssics, entre els quals Du Fu, Su Dongpo o Wang Wei.

Sabíeu que en xinès el caràcter per escriure "poesia" combina temple i paraula?

                        Faig nit al temple encimbellat;
                        puc, amb la mà, amoixar estels.
                        No gose alçar massa la veu:
                        tem desvetlar la gent del cel.

                                                        Li Bai

QUI SÍ TÉ FEINA

Mentre altres es pentinen i repentinen davant del mirall, Narcís Comadira ve de veure estrenar a París, al Théâtre du Lucernaire, la versió francesa de La vida perdurable (aquí en teniu una ressenya).

L'obra, que era el seu debut com a dramaturg, va ser en origen fruit d'un encàrrec per a un cicle de guions a Catalunya Ràdio (quan Catalunya Ràdio feia coses com aquesta) i, estrenada a Girona l'octubre de 1991, va obtenir després el premi de la Crítica teatral al millor text de l'any i el premi Serra d'Or de teatre al 1992. Això a banda, amb els versos del seu Llast encara presents al record dels lectors, Comadira inaugura dijous una exposició de pintura a la galeria Maragall i ja treballa en un projecte literari nou. Com diu la Mare de l'obra,

això és el que importa
i no tant que la meva o la teva perduri
sinó el fet
no sé si m'explico
sí també la teva i la meva
però en una altra persona
diferent

ADRIENNE & MONTSERRAT

Si aquest país nostre (aquesta cultura nostra, en termes de l'escola de frankfurt) erigís una quota de monuments proporcional a la de quilòmetres de tren i d'autovia que se'ns promet, Montserrat Abelló seria (al costat de Josep Palau i Fabre) la candidata de consens del gremi al primer homenatge públic amb rotondes, inauguració de gala i telenotícies als protagonistes de les lletres catalanes. Obro el correu i hi trobo aquest missatge:

> Women’s Words without Borders: Adrienne Rich and
> Montserrat Abelló, Thursday, September 27, 2007, 7:00 p.m. Silver
> Center, Jurow Hall, 100 Washington Square East. These two acclaimed
> poets will read from their work and engage in a
> conversation with each other and with the audience. In
> collaboration with the Department of Humanities, Institut Ramon Llull,
> and the Creative Writing Program at NYU.
>
> For more details on the poetry reading, please refer to the
> attached document. You will receive a separate
> message with more details on the Pere Portabella symposium.
>
> If you require further information, please contact Ms. Maria Litvan
> at The Catalan Center, ml153@nyu.edu,
> +1 212 998 8255.
Certament, alguna cosa està passant, que finalment el diàleg literari se'ns torna internacional i de primera línia. Montserrat Abelló coneix i ha traduït fa temps l'obra de la poetessa i assagista Adrienne Rich: al 1993 ja n'hi havia poemes a Cares a la finestra (tria de dones poetes de parla anglesa editada per Ausa que us recomano fervorosament que busqueu si veniu a Barcelona a la 56a Fira del llibre d'ocasió acabada d'inaugurar), i l'any següent és ella qui signa la traducció de l'únic volum complet de Rich de què disposem en català: Atlas d'un món difícil. Poemes 1988-1991 (a Edicions de la Guerra). Dos noms de referència de la poesia i del feminisme literari en diàleg als Estats Units, gràcies al Catalan Center de la NYU. Potser aquest sigui el millor monument. Qui fos a Nova York, aquest dijous, i hi pogués escoltar...

AQUELLA BOCA
Aquesta és la boca de la noia, el gust
que les filles, no els fills, n'obtenen:
això són els llavis, governalls poderosos
que travessen boscos d'algues,
el tast que té la noia, terrible sense endolcir
de l'oceà sencer, els seus fondals: això és aquell gust.

Aquest no és el petó d'un pare, és el de la mare:
un pare pot intentar estrangular-te
una mare ofegar-te per salvar-te:
fa temps que tota transacció ha estat representada.
Això no és cap conte de germana ni de germà:
temps ha, es van fer tractes estranys.

Aixó és el glop, la ruixada
de gambeta i de plàncton, aquella boca
descrita com la d'una noia;
prou per donar-vos-en un tast:
¿ets una filla, ets un fill?
Fa temps que es fan tractes estranys.

               Adrienne Rich (traducció de Montserrat Abelló)

SEXATGE

Ah, el tema... Ja sé que vosaltres no, mai, però en aquest cas el text s'ho val. I sobretot no us perdeu les notes finals a peu de pàgina.

RECONTRADÉU

Llegeixo al bloc de l'autor de Contra Cataluña i Informe sobre la decadencia de Cataluña reflejada en su estatuto la bona nova que l'actor Albert Boadella acaba de guanyar els 30.000 euros del premi Espasa d'assaig amb un llibre titulat Adiós a Cataluña que reflecteix el seu enfrontament amb "els poders i actituds nacionals de Catalunya". Presidia el jurat el filòsof Fernando Savater, impulsor de la força política que properament es coordinarà amb Ciutadans pel bé de la nació, i el reforçava el sociòleg Amando de Miguel, tertulià de la COPE. Ah, Espasa és l'editorial on Boadella ha publicat les seves Memorias de un bufón.

De vegades un podria pensar que això del nacionalisme tira una mica a endogàmic.

OSTRES, ERA PEL PETROLI

Sam Durant, 2007

Un diumenge assolellat de bon matí, un es queda més tranquil quan li diuen la veritat. Ni que sigui quatre anys més tard, i després d'haver hagut d'escoltar una mà de corbates amb banderes al darrere parlant i parlant sobre pau, estabilitat i democràcia.

Era pel petroli. Ahh... Gràcies per l'aclariment, senyor Greenspan.

LLADRÍOS

Ustedes viéronse en más d'una ocasión na tesitura amarga de defender les pequeñes llingües. Eso pása-ys por ser llectores d'un llibru como ésti. Si tuvieren otros vicios, y se dedicaren a la especulación inmobiliar nel ayuntamientu d'Uviéu, naide vendría a dici-ys que ye una perda de tiempu falar nuna llingua tan pequeñina. Anque pareza imposible nesta Asturies que s'acaba, a Alicia Castro naide-y va col cuentu de que l'asturianu ye un atrasu y que les llingües mundiales son el súmum de la evolución de la especie. A ellos, y a tolos demás próceres del SOMA-PP, déxenlos en paz. A fin de cuentes quien va con esos argumentos nun atiende pa razones y namás escucha, claro y alto, l'acentu puru del dineru. Qué más dará lo que-y digan: él siempre contesta col lladríu del perru falderu.

Pero vamos a lo que vamos. Ye mui curioso esi afán puestu por tantos na defensa de los más ricos, esa vehemencia na propagación de los idiomes universales. L'idioma inglés tien pa dalgunos tantes virtúes que parez que nun hai paraos n'Inglaterra nin negros marxinaos en Harlem. "Yo quiero más que'l mío fíu estudie inglés", dizme ún col cantar de Mieres, "y non eso del asturianu que nun tien futuru". D'ehí pasó a afirmar la bondá d'un mundu onde la humanidá s'expresare d'una única manera, citando l'esperantu y el volapük como grandes fracasos de la especie humana. Yo dixi-y qu'atendiera pa los perros: de Xapón a Galicia lladren nel mesmu idioma y yá ven a qué grau de civilización llegaron. Nun m'entendió aunque, educáu, contestó con un imperceptible lladríu canín.

     Xuan Bello, La nieve y otros complementos circunstanciales (Ámbitu, 2007)

LA LLAR DE FOC

Davant del foc
amb tu, la cançó antiga
del vent a la xemeneia i el brodat
d’espurnes del sutge… L’eternitat
és aquí, en aquesta cambra petita,
a intervals que el nostre amor
eixampla. A fora
nostre hi ha el temps i les víctimes
del temps, viatgers
cap a un nou Betlem, homes d’estat
i científics amb les mans plenes
dels dons que destrueixen.

                       R.S. Thomas, "The Hearth" (traducció de JS)

TRES ETAPES

Diu (Bill Bryson a A Short History of Nearly Everything) que fou Alexander von Humboldt qui formulà el principi segons el qual en la història de tot descobriment científic es compleixen sempre tres etapes: primer, la gent rebutja el que és veritat; després, la gent (se suposa que la mateixa) nega que sigui important, i finalment hom atribueix el mèrit a qui no li correspon. Com més s'acosta la Cosa (que ja sé que no és ciència, però esperem que soni a descobriment), més ganes tinc de brindar amb el Pare de la Geografia i poder-me empipar de gust per l'inexorable acompliment de la tercera etapa.