dissabte, 31 de gener de 2015

SAETA

Una saeta posant distància amb les saetas, mirant d'una altra forma el Crist siempre por desenclavar... Avui us deixo amb Antonio Machado, Camarón de la Isla i Joan Manuel Serrat de teloner.

Bon cap de setmana.




MÉS
Aquí teniu de propina, a partir del minut 2:00, unes bulerías de Paco de Lucía i un joveníssim Camarón.
Més bulerías de Camarón (1991).
Dues hores llargues de Paco de Lucía, al festival de Burghausen, l'any 2004.
I una curiositat: Paco de Lucía a Barcelona, a la Casa de Almería, el 1974. Entre el públic, a 13:10 hi ha una sorpresa.

divendres, 30 de gener de 2015

dimecres, 28 de gener de 2015

I ALTRES CONTES

Tot de coreans en fila índia omplen un avió a punt d'enlairar-se del Prat cap a Finlàndia. Sento que sóc el simple començament d'un conte de Calders.




dilluns, 26 de gener de 2015

INTONS

Comprar el diari de bon matí, passejar-lo tot el dia i al final desar-lo sense llegir. Al començament em sabia greu: ara penso que potser hi ha un esquitx inconscient de saviesa que encara no sé formular, en el gest.




diumenge, 25 de gener de 2015

SOPAR DE POETA

Avui 25 de gener fa anys, molts anys, que va néixer a Ayr el poeta escocès Robert Burns, i de fa temps els seus lectors organitzen el Burns Supper, o Robert Burns Night (Burns nicht, en scots), per honorar l'obra i la memòria del primer "poeta nacional" europeu.

Aquí podeu escoltar l'arxiconeguda "A Red Red Rose" dita per Tom O'Bedlam, i llegir-la en la versió catalana de les 23 roses per Sant Jordi.











MÉS
Podeu seguir a Twitter el hashtag #BurnsNight.

dissabte, 24 de gener de 2015

FINALS

El dia que plegui, estaria bé que algú toqués o fes sonar alguna cosa així.

Mentrestant, bon cap de setmana a tota la companyia. També als de la UOC que s'examinen.



divendres, 23 de gener de 2015

BONA COMPRA

M'havien avisat i, com tantes altres vegades, trigava a fer-ne cas.

Avui els minuts se me'n van de gust i s'apilen fent formes noves que juguen amb els blancs i les paraules, mentre llegeixo els versos de I Déu en algun lloc als Jardins de Samarcanda:


FER-SE GRAN

La mare és petita
i tu no saps com créixer
per sostenir-la.

 Sònia Moll












MÉS
El blog de l'autora: La vida té vida pròpia
Cristian Segura, "Sònia Moll Gamboa" (Ara, 17-V-14)

dimecres, 21 de gener de 2015

VENTADA










Diuen les prediccions meteorològiques que s’acosten dies de vent i fred. Parlo d’aquesta setmana a Catalunya, i de fa mitja dotzena llarga d’anys i el que quedi a les lletres del país. Segons com diríeu que tot continua igual, que la roda va fent i arriben Sant Jordi, el Premi d’Honor, la Setmana del Llibre en Català, la Nit de Santa Llúcia i, dotze mesos després, Sant Jordi, el Premi d’Honor, la Setmana del Llibre, la Nit de Santa Llúcia... Però si un mira enrere, i no cal allargar gaire la vista, s’adona que cap d’aquestes cites no és ben bé com era, i que pel camí ens hem quedat sense moltes coses i moltes persones, coses i persones difícilment substituïbles.

Dilluns dia 12, per exemple, es va fer al Teatre Romea un homenatge a Josep M. Castellet. Està bé, fer homenatges, però ell ja no hi és, com ja no hi són el Quo Vadis al carrer del Carme ni el Grup 62 al del Peu de la Creu: jo he vist somriure i actuar Castellet (sempre com si no actués) a l’AELC i a la Institució de les Lletres Catalanes, o enmig de l’embolic de Frankfurt i, què volen que els digui?, trobo que a hores d’ara no té relleu. El mateix podríem dir de Jaume Vallcorba: Quaderns Crema i Acantilado continuaran, sí, però ens hem quedat sense ell i no tenim gaires més editors a la seva alçada. Trobo també a faltar el somriure de Montserrat Abelló, l’energia d’Emili Teixidor, la murrieria de Gerard Vergés, l'erudició d’Albert Manent... Ja ho sé: és llei de vida. Però el torb fred escombra una terra pobra en un temps difícil. Perquè les institucions s’han anat encarcarant, l’ús de la llengua va cap enrere, abaixen la persiana llibreries on ens deixàvem la setmanada, tanquen les distribuïdores, la gent torna a publicar sense contracte, els avançaments s’han eixarreït i les liquidacions de CEDRO o la SGAE semblen plats liofilitzats dels imitadors de Ferran Adrià.

Diu que un pessimista és un realista ben informat. Jo veig que la ventada va encongint el panorama, amb un grapat de gent que fa com si tot seguís com sempre. I el nostre sempre ja era ben prim.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 21-I-15
Versión en castellano

dimarts, 20 de gener de 2015

QUI CANTA

Passo a prop d'una dona que canta mentre treballa (escombrant el terra a quarts de nou del matí davant d'un cafè del centre), i de cop m'adono del temps que feia que no ho sentia. I en recordo tantes, si tanco els ulls...



dilluns, 19 de gener de 2015

PREPOSITIVA

Tant de temps demanant-nos per a qui s'escriu, quan la pregunta a fer segurament era amb qui escrivim.


dissabte, 17 de gener de 2015

BOB & FRANK

El Marcel Riera me'n dóna la notícia: Bob Dylan té a punt un disc de versions de Frank Sinatra. Estranyats? Com jo. Però si grates una mica trobes que s'admiraven mútuament, i que l'any 1995 Dylan ja participà al concert del vuitantè aniversari de l'Ulls Blaus cantant-li (sembla que a requeriment de l'homenatjat) "Restless Farewell", i allò de

But it’s not to stand naked under unknowin’ eyes
It’s for myself and my friends my stories are sung






MÉS
"Full Moon and Empty Arms" cantada per Bob Dylan.
"Full Moon and Empty Arms" cantada per Frank Sinatra.

divendres, 16 de gener de 2015

AMBAIXADORS SENSE AMBAIXADA

Em va passar per malla: al Quadern d'El País de la setmana passada Carles Geli publicava una extensa entrevista amb l'escriptor i activista Carles Torner, que en aquests moments és el Secretari executiu del PEN Internacional.

De la llarga conversa, tot ella d'interès, voldria subratllar-ne ara i aquí un aspecte que no sé si tenim prou present, emocionats com estem alguns amb la resplendor dels bits: el de la de la vigilància (i la repressió via) digital sobre els escriptors i creadors.


P. El 2000 el PEN comptabilitzava 201 casos d’escriptors o periodistes perseguits o empresonats; el 2014 s’ha tancat amb 900. La llibertat d’expressió i la circulació lliure d’idees va enrere al món?
R. En part sí, però el que passa és que en aquest temps s’ha eixamplat el concepte d’escriptor gràcies a les noves tecnologies i a les xarxes socials, i han aparegut noves plataformes d’escriptura, com els blogs, que són una clara activitat social. És un nou discurs públic que et pot fer ser perseguit.

P. O sigui: les noves tecnologies són una arma de doble tall...
R. Promouen la llibertat com mai abans, però també la repressió. La intromissió dels governs és fortíssima. Els EUA i Anglaterra venen tecnologia punta per intervenir les comunicacions electròniques. A Rússia, la Xina, l’Iran o Turquia ja han detingut o perseguit judicialment escriptors pel que han dit en blogs o correus electrònics. És un fenomen nou i difícil de copsar, fins i tot en les seves conseqüències, com l’autocensura. El PEN nord-americà va fer un informe fa un any sobre el tema, i el PEN Internacional ja va aprovar la Declaració de la Llibertat Digital abans de l’afer Snowden.

P. Tan preocupant és?
R. I tant. Hi ha escriptors que canvien la seva conducta per por de ser espiats: no consulten segons quines fonts, no envien segons quin missatge a segons qui, no fan públic que participen en actes (o no hi participen directament), no escriuen sobre temes espinosos... Aquest mateix dilluns vam fer públic un segon informe; amb les dades, podem afirmar que la vigilància digital massiva ja afecta directament la llibertat d’expressió i la circulació d’informació arreu del món. S’ha trencat la confiança de molts escriptors en els seus governs, i això també en democràcies com els Estats Units o el Regne Unit, considerades abans segures per a la llibertat d’expressió. S’ha creuat una frontera: els escriptors pateixen per la vigilància governamental a Internet tant en règims democràtics com en règims repressors. El sol fet que confessin aquestes formes d’autocensura implica un retrocés més gran en les llibertats públiques.

P. És quantificable?
R. Sí. Un 63% dels enquestats en països sense llibertat han evitat parlat d’un tema per telèfon o per email, o s’ho han plantejat seriosament per por de la vigilància del govern. Però és que, en països lliures, el percentatge és d’un de cada tres, un 34%. I els que han evitat buscar informació a Internet o visitar webs sobre temes conflictius és d’un 26% en països lliures, el mateix percentatge que en els que no tenen cap llibertat.

MÉS
"Global Chilling": Com afecta la vigilància massiva els escriptors internacionals (informe del PEN)


dimecres, 14 de gener de 2015

EN SILENCI

"Quan és molt miolaire, el gat no caça gaire" (o "El gat miolaire no sol caçar gaire").

[Adaptació al català d'un proverbi jiddisch, que naturalment no parla només d'animals domèstics]


dimarts, 13 de gener de 2015

CONVERSA AMB UN SUPERVIVENT


Què vares fer aleshores
que no hauries d’haver fet?
«Res»

Què no vares fer
que hauries d’haver fet?
«Tal i tal cosa
això i allò:
quelcom»

Per què no ho vares fer?
«Perquè tenia por»
Per què tenies por?
«Perquè no volia morir»

¿Han mort d’altres
perquè tu no volies morir?
«Crec
que sí»

¿Tens encara res a dir
sobre el que no vares fer?
«Sí: preguntar-te
què hauries fet tu al meu lloc»

No ho sé
i no puc jutjar el teu cas.
Només sé una cosa:
demà no viurà cap de nosaltres
si avui
una vegada més
no fem res


   Erich Fried, Exercicis preparatoris per a un miracle (Edicions Alfons el Magnànim, 1991)
   Versió de Marc Granell i Gustau Muñoz, en línia aquí


dilluns, 12 de gener de 2015

LA BALENA, PER EXEMPLE

Si us interessen les històries relacionades amb llengües i paraules, us agradarà l'article "Hebrew words in English you didn't even know you knew" del diari Haaretz sobre mots d'origen hebreu a la llengua anglesa (paraules com amén, messies, querubí o sabàtic), on se n'explica el sentit original i en algun cas el curiós viatge semàntic que han fet, de vagades d'anad ai tornada, fins al sentit actual en les llengües de William Shakespeare i David Grossman.



diumenge, 11 de gener de 2015

FILATÈLIA

Quan jo hi anava, el mercat era a la plaça Reial. Però què hi fan cinquanta o seixanta anys i alguns milers de metres de distància? Els tendals, l'escorça del plàtan, els àlbums a les mans, les llambordes, els mitjons alts: la criatura podria dir-se Jaume.

Via @bcndesapareguda

MÉS
Xavier Antich, "Passió de col·leccionista" (Ara, 11-I-15)

dissabte, 10 de gener de 2015

NEIGHBORHOOD

Una mica de festa amb el volum més alt del compte, contra la fred? Aquesta que van fer al veïnat va estar molt bé.

I a la resta, un bon cap de setmana.


divendres, 9 de gener de 2015

BIBLIOTEQUES PARTICULARS

M'han dit que ja puc dir "Ja ha sortit!". El teniu a la vostra llibreria habitual.




MÉS
"Les biblioteques més particulars de Barcelona" (El digital DBarcelona, 31-I-15)
Màrius Serra recomana el llibre al Lecturàlia (Catalunya Ràdio).
"Una passió transversal i necessària", ressenya de Jordi Nopca a Barcelona Metròpolis.
La fitxa editorial del llibre.
Ressenya de Lara Sánchez Roo al blog de l'Escola de Llibreria.

dijous, 8 de gener de 2015

QUECOS: EL DERELICTE

El 19 de desembre vam obrir aquí al F l u x consulta neològica per plantejar com n'havíem de dir en català del que en castellà se'n diu un pongo i en anglès un regift (tot i que aquests no són ben bé el mateix): regals reciclats, usualment de poc valor, que et fan i que no t'agraden gaire (sovint gens) i no saps on guardar. Jo proposava el terme què-coi, però als comentaris s'hi van anar afegint altres alternatives (rosango, andròmina), entre les quals la de l'Enric Gomà, que proposa dir-ne un queco, els quecos, de "què collons en faig?".

Ahir a Catalunya Ràdio, al seu "Entre paraules", l'escriptor i malalt de llengua Ramon Solsona va plantejar el tema dels "Què-en-faig" (podeu escoltar aquí el podcast del programa) i sembla que per la proposta de parlar a partir d'ara de quecos va ser la més popular.

Llarga vida al queco, doncs!

dimecres, 7 de gener de 2015

GUAIS

Si el nivell estètic i discursiu de les millors cantonades de la ciutat no arriba més enllà de "La vida es chula!" (i la gent a sobre s'hi fa fotos), n'hi ha per engegar-ho tot plegat a Chupilandia.




dimarts, 6 de gener de 2015

POLISSONS, LLUM I VERITAT

(...)
We build this up and we knock this down
We call our little mob a town,
We nail a sign up above the door
"God bless our little civil war,"
"God bless our little civil war"

Three dogs at a party on a boat at night
Play checkers in a lantern light,
They sing a song out to the shore
Of women, gold, and civil war...

Every truth carries blame
And every light reveals some shame,
Progress rides with thieves and whores
The stowaways of civil war,
The stowaways of civil war.

 Joe Henry, "Civil War"

 [Amb el meu agraïment als dos Jaumes que em van descobrir el gran Henry]



dilluns, 5 de gener de 2015

dissabte, 3 de gener de 2015

ACUDITS

Un bon exemple que el bricolatge digital pot acabar convertint la gent (bé, alguna gent) en cantant públic, com ha estat el cas de Lauren O'Connell i Nataly Dawn, capaces de recuperar i fer sonar així de bé una cançó dels germans Gibb.

Bon cap de setmana als que dieu i als que escolteu acudits. I, com diuen elles cap al final del vídeo, gràcies per la paciència, o per la tolerància, que ve a ser el mateix.




MÉS
També hi ha una altra cover de "I started a joke" dels Low (via Allau/The Daily Avalanche).
Sobre la cançó original dels Bee Gees, a la Wikipedia.
Com sol passar quan obres una capsa, van sortint altres versions: dels Pet Shop Boys, amb base electrònica francament pesadeta, de Faith No More, amb vídeo dramatitzat...

divendres, 2 de gener de 2015

PEDRES I INNOCÈNCIA

Aquests dies que celebrem la gran festa de la Innocència (i mira que costa de creure-hi, vist l’horror quotidià de les notícies), ve de gust repescar de la gran maleta de la literatura catalana recent una història estil Frank Capra i el seu It’s a Wonderful Life (Que bello es vivir, en la versió que durant anys vam veure a la tele en blanc i negre), una bona història de confiança. Busco entre els meus llibres i no se me n’acut cap millor que la de Pedra de tartera, la novel·la breu amb què Maria Barbal s’endugué el 1984 el premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil, publicada l’any següent per l’editorial Laia. D’aquí a pocs mesos farà doncs trenta anys ja de la irrupció d’aquella novel·leta i d’aquella autora en el panorama literari català. Pocs llibres, des de llavors, han venut més exemplars, han estat més reeditats, han generat tants comentaris i lectures, han estat traduïts a tantes llengües, han estat tan apreciats pels lectors.

Barbal i la seva Conxa venien “de fora” del nucli més aviat gastat del que eren les lletres catalanes: en els anys dels bars de copes a la Barcelona “moderna”, una jove autora desconeguda escriu suposadament per a joves una història ambientada al Pallars amb una altra dona gairebé muda com a protagonista resilient, parlant de la vida a muntanya i de l’adaptació als canvis i la dignitat en el ser poca cosa. Diria que aquesta noblesa de l’ordinari, d’allò que costa de veure o percebre, és a la base de l’èxit sostingut de Pedra de tartera. Perquè enllà de la tonteria de les llufes i de les notícies increïbles, tant Nadal com la festa dels Sants Innocents són el relat de la persistència de l’esperança, per molt que costi de veure, malgrat cada Herodes de torn. Baixen les vendes de llibres, les llibreries ho passen malament, la professionalització dels escriptors s’ha mig esvanit, tanquen editorials de referència, els polítics programen Anys pirotècnics i Plans bombolla, costa trobar autors amb incidència en els debats del país... però els bons llibres hi són, supervivents d’un cant remot, com les pedres, allà.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 24-XII-14
Versión en castellano