divendres, 31 d’octubre de 2014

dijous, 30 d’octubre de 2014

GRÀCIES, MOLL

Quan vam posar en marxa el portal Lletra, una de les primeres pàgines va ser (em consta que per a sorpresa d’alguns) la de l’Aplec de Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó, recopilades per mossèn Antoni M. Alcover amb el suport del menorquí Francesc de Borja Moll. La continuació d’aquesta obra va representar a més un dels gèrmens de la fundació a Palma, el 1934, de l’Editorial Moll, que també es féu càrrec de l’altre gran monument balear de la llengua catalana: els deu volums del Diccionari català-valencià-balear, el DCVB. Jo no sé qui llegeix avui les Rondaies..., ni qui passa les pàgines del DCVB amb la delectança amb què jo ho feia a casa dels pares d’un company d’estudis, però sí sé que amb obres com aquesta la dignitat d’una llengua i d’una gent és molt més difícil de menystenir. I té més possibilitats de recuperar-se.

El projecte de l’Editorial Moll, ara aterrat per la lògica del mercat, prové de (i s’entén en) una època en què la feina d’editor tenia a veure amb recuperar, amb documentar i difondre la llengua i la cultura pròpies. La figura de Francesc de Borja Moll és un bon exemple de la suma d’esforç particular i fe en allò que es fa. El seu nom (com el de tants autors al catàleg: Bonet, Llompart, Sanchis Guarner, Villalonga) mostra clarament el que perdem. Mostra també un temps d’on venim (i a on qui sap si no retornem), amb nuls recursos públics i màxima implicació privada. El problema és que els semàfors o les celebracions es poden restituir quan hi torni a haver diners, si mai n’hi torna a haver; les iniciatives i institucions culturals, en canvi, un cop clausurades no tornen a brotar, i deixen a terra (en el dia a dia del país) un clot, com quan arrenques aquells arbustos amb arrels molt més grans que les branques a la vista. “Les Illes d’Or”, “Raixa” o “Els Treballs i els Dies” són noms que ressonen per als filòlegs. No deixaran de fer-ho perquè Moll cessi la seva activitat, com tantes altres editorials importants ho han fet al llarg dels temps, però sí que assoleixen ara la paradoxal fortalesa de les coses passades: inalterables ja, i inabastables. De tots plegats depèn que n’hi hagi de futures, i que en siguin (en siguem) dignes.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 29-X-14
Versión en castellano







MÉS
Isidor Marí, "Editorial Moll, adéu... o a reveure?" (Núvol, 20-X-14)
Joan-Carles Girbés, "L'edició 'imprescindible'" (El País, Quadern, 29-X-14)

dimarts, 28 d’octubre de 2014

CROMÀTICA

Com la de les olors, la dels colors. La força dels colors. Ha estat veure aquesta foto i de cop se m'ha obert endins una finestra d'associacions, de records, de llocs, de veus, de llums: aquests són els colors de la meva samarreta, de petit. Justament aquests. No dic que siguin els bons, ni que els altres no ho siguin, ni que no en tingui d'altres. Però aquest blau fosc tirant a lilós o a destenyit i aquest roig musc, combinats, són els colors de quan no ens importava perdre i no paràvem de calcular i els partits eren a les cinc i ens esbatussàvem al pati i ningú no duia la samarreta fora del Camp.

Després ha vingut la glòria, però allò també estava bé.




dilluns, 27 d’octubre de 2014

VENES PLENES D'INVISIBLE

Avui Sylvia Plath hauria fet vuitanta-dos anys. L'octubre de 1962, poc abans de la seva mort, va deixar enregistrada aquesta lectura de "A Birthday Present". Un regal esplèndid, ja ho veureu.

(...) It stands at my window, big as the sky.
It breathes from my sheets, the cold dead center

Where split lives congeal and stiffen to history.
Let it not come by the mail, finger by finger.

Let it not come by word of mouth, I should be sixty
By the time the whole of it was delivered, and to numb to use it.

Only let down the veil, the veil, the veil.
If it were death

I would admire the deep gravity of it, its timeless eyes.
I would know you were serious.

There would be a nobility then, there would be a birthday.
And the knife not carve, but enter

Pure and clean as the cry of a baby,
And the universe slide from my side.


[En català, la veu poètica de Plath ressona gràcies a Montserrat Abelló. Aquí podeu llegit mitja dotzena de versions seves.]


diumenge, 26 d’octubre de 2014

MÉS AMUNT DE LA PLAÇA

No passa cada dia que algú amb coneixement de causa i gràcia per escriure faci un retrat de qui va alçar la casa on tu vius. Al darrer número de Barcelona Metròpolis (en línia i en tres llengües, un detall institucional) el guionista Enric Gomà dedica el perfil "La mà dreta del doctor Robert" a presentar el doctor Manuel Ribas i Perdigó (1859-1927), president de la Reial Acadèmia de Medicina i fill de la Barcelona vella del tombant de segle (de l'altre tombant de segle) amb consulta al carrer de Santa Anna. Ribas i Perdigó era un científic savant que durant un cert temps es va resistir a traslladar-se a la Rambla de Catalunya per por que els malalts no volguessin travessar el gran descampat de la plaça de Catalunya ("ventosa, mal il·luminada i poblada d’uns individus erràtics i de mirada tèrbola. Una mica com ara", escriu Gomà).




dissabte, 25 d’octubre de 2014

IT'S WEE, IT'S WOW

Potser després me'n penedeixo, però a hores d'ara la cita sembla d'aquelles massa bona per perdre el temps parlant-ne, o intentant explicar-la als descreguts. Que vagi bé, doncs (o com a mínim no pas malament), per als bons, que avui farem com que són els que tinguin un o dos presidents executats.

I en tot cas, bona resta de cap de setmana.



dijous, 23 d’octubre de 2014

TRETZE

L'altre dia tornant amb un avió d'aquests d'oferta vaig veure que no hi havia fila 13. Ai las: a casa el tretze sempre ha estat el número de la bona sort. Avui m'adono que el marcador parla ja de tretze centenars de seguidors al compte de Twitter. Per a algú que es dedica als versos, aquestes magnituds fan venir vertigen. En tot cas, mil tres-centes vegades gràcies. I a seguir remenant paraules. Per a tots vostès.


dimecres, 22 d’octubre de 2014

EL TUYO DICE QUE LA TEVA NO

A l'entrada al Parlament europeu hi ha una gran paret de vidre amb paraules de benvinguda en totes les llengües oficials de la UE. I constates un cop més que la teva no hi és (ni se l'espera), amb la qual cosa no saps si no és llengua, no és europea o no arriba a la categoria de llengua-amb-dret-a-vinil-al-vidre, per gentilesa precisament del teu govern, dels mateixos representants polítics que han convertit en Hòstia Santa la Constitució de 1978 ignorant-ne a consciència l'article 3.

És això, doncs, som aquí: no davant d'un govern i un Estat que no ens representen sinó davant (o a sota, o al marge, o contra) un govern i un Estat que ens neguen, que voldrien invisibilitzar el "problema". La distinció em sembla pertinent, ni que sigui a benefici d'inventari.





dimarts, 21 d’octubre de 2014

BRASSEURS

Brussel·les és per a molts la ciutat (o una de les ciutats) d'ells dos. Com ho és també d'alguna manera de Jean-Baptiste Rousseau (que aquí es trobà amb Voltaire, i morí a l'exili), de Josep Carner (que hi va viure un quart de segle i hi morí, també exiliat), de Paul Claudel (que hi va ser ambaixador de 1933 a 1936). Poetes que fugien, que treballaven, que estimaven, que resaven, que s'enyoraven, que odiaven, que escrivien, que llegien al voltant de la Grand Place.



dissabte, 18 d’octubre de 2014

UN CONTE MÉS

Ha tornat. Jo a la seva edat, vull tenir encara aquestes ganes.

Que passeu amb ell un gran cap de setmana tropical (aquesta calor schifosa hi ajuda).



divendres, 17 d’octubre de 2014

PAÍS PETIT

Avui llegeixo versos a Manresa, al festival "Tocats de lletra", a les nou del vespre a El Sielu compartint escenari amb Tere Irastortza (poeta basca) i María do Cebreiro Rábade (gallega), i amb l'acompanyament musical de Marc del Pino i Coloma Bertran.




dijous, 16 d’octubre de 2014

POSTMONOLINGÜISME

"Las reflexiones sobre el multilingüismo de la cultura española deben situarse asimismo en un contexto más amplio, que es el del cuestionamiento del paradigma monolingüe en un contexto europeo. Como ha estudiado recientemente Y. Yildiz, la idea de la importancia fundamental de la lengua materna y su carácter privilegiado para la creación literaria es relativamente reciente, un producto del siglo XVIII europeo, precisamente el siglo en que en España se establece el español como lengua oficial del estado. A partir de ese momento, las lenguas se ven como principios estructuradores de lo nacional, pero tambien de la subjetividad, y el multilingüismo pasa a considerarse fuente de disensión o amenaza para la cohesión política y psicológica. En su brillante estudio del paradigma monolingüe y su alternativa, que ella denomina la condición posmonolingüe, Yildiz aboga por un cuestionamiento de lo que se ha convertido sin duda en un habitus cultural que perpetúa la idea de un vínculo orgánico e irrompible entre una lengua y una cultura claramente definida en sus contornos específicos, geográficos e históricos. La existencia de ese paradigma monolingüe ha conseguido oscurecer o convertir en excepciones o patologías la existencia de otras formas de expresión y coexistencia en múltiples lenguas a la vez, algo muy frecuente con anterioridad al siglo XVIII pero también después, a pesar de todas las políticas institucionales en sentido contrario. Hoy en día, la movilidad y las relaciones interculturales resultantes de los procesos de globalización plantean la posibilidad de un nuevo paradigma, posmonolingüe, que no solo reconozca la existencia de prácticas multilingües, sino que cuestione la premisa de la uniformidad de cualquier lengua, problematizando además la relación supuestamente privilegiada que todos los hablantes tienen con su lengua materna."

 Luisa Elena Delgado, La nación singular. Fantasías de la normalidad democrática española (Siglo XXI, 2014)

Interessant, oi? Doncs aquesta tarda l'autora, Luisa Elena Delgado, professora de la universitat d'Illinois (Urbana-Champaign), Germà Bel, Guillem Martínez i l'editor, Tomás Rodríguez, presenten el llibre a Barcelona, a l'Espai Contrabandos (Arc de Sant Cristòfol, 11).




dimecres, 15 d’octubre de 2014

COUTX

Al metro, una parella ja granadeta conversa, drets al davant meu. Ella a ell:

—Yo no te mando, te doy ideas.


dilluns, 13 d’octubre de 2014

ALS PEUS DE LA CATEDRAL

Un cop, en juny, al vespre,
en tornar d'una llarga excursió
i tenint encara fresca en la memòria
l'olor dels arbres en flor de França,
els camps grocs i els plàtans verds
que corrien ràpid davant del cotxe,

sèiem a la vorada als peus de la catedral
i parlàvem a mitja veu de la catàstrofe,
del que vindria, de l'amenaça inevitable,
i algú va dir, això és el millor
que podem fer ara:
parlar de la foscor en aquesta ombra tan clara.

 Adam Zagajewski, "U stóp katedry" (del llibre Antenes)
 Versió de Xavier Farré












MÉS
Xavier Farré, "Adam Zagajewski. Recuperar territoris" (Núvol, 13-X-14)
Més Zagajewski al F l u x

diumenge, 12 d’octubre de 2014

VIATJAR LLEU

Com més s'espesseeix l'agenda, com més es tanquen els horitzons als diaris i a la feina i al país, com menys ventilats semblen catàlegs i converses i sales i calendari, més m'agrada aquesta cançó.

Un brindis per Trummy Young i Jimmy Mundy, i per la lletra del gran Johnny Mercer. Només arrossego el dubte entre la versió de sempre, l'original de Billie Holiday per a Capitol Records de 1942, la de la trompeta solitària de Chet Baker o la proposta més sixties que vaig trobar no fa gaire en un gran disc d'Anita O'Day titulat precisament Trav'lin' light. I que em perdoni en aquest cas Ella Fitzgerald, sempre al larari.



dissabte, 11 d’octubre de 2014

HOORAY!

Dedicada amb carinyo als de les esvàstiques i les estanqueres amb pollastre que demà es passejaran pel centre de la meva capital.

A la resta, el desig que passeu un bon cap de setmana.




Mad in Madrid,
ill in Seville,
lonely in Barcelona.
Then, someone tells you and you cheer...
¡Hooray!, ¡hooray!,
¡The bullfighter dies!
¡Hooray!, ¡hooray!
The bullfighter dies,
and nobody cries
...

divendres, 10 d’octubre de 2014

ADAM, JOAN I JOAN










Dilluns vinent, dia 13, a Barcelona (a l'Arts Santa Mònica de la Rambla, a les set) teniu l'oportunitat d'escoltar un dels grans poetes vius d'aquests dies: Adam Zagajewski. Presentat a més per Xavier Farré, poeta i traductor, mantenidor d'un esplèndid blog de versions de poesia contemporània que en un país més civilitzat que el nostre li valdria un encàrrec o si més no un reconeixement institucional. Però en fi: celebrem el que tenim a prop. Com la poesia i els llibres d'assaig de Zagajewski (a Acantilado/Quaderns Crema).

I dimarts presentem Joan Salvat-Papasseit en italià a l'Istituto Italiano di Cultura di Barcellona amb Marcello Belotti i Gabriella Gavagnin.

I dimecres el PEN Català i el Centre Octubre organitzen a València un acte en homenatge a Joan Vinyoli amb motiu del centenari del poeta en què participen Vicent Salvador, Gemma Pasqual, Jordi Llavina (comissari de l'Any Vinyoli) i Ferran Carbó.

Adam, Joan i Joan: una dieta lírica de primera per enfocar la setmana.

dijous, 9 d’octubre de 2014

NEL PAPAVERO (SALVAT EN ITALIÀ)

i el vent deixava dintre la rosella
granets de blat com espurnes de sol
només per dir com és la boca d'Ella...

Si voleu sentir-ho recitat en italià i us ve de gust conèixer la primera versió completa d'un llibre de Salvat-Papasseit en la llengua de Petrarca i de Pavese, dimarts vinent a dos quarts de vuit esteu convidats a l'Istituto Italiano di Cultura di Barcellona a la presentació de Il poema de La rosa sulle labbra, traduït per Marcello Belotti i recentment publicat per Editori Internazionali Riuniti, amb l'ajut de l'Institut Ramon Llull.




dimecres, 8 d’octubre de 2014

HUECO ANATEMA

Escolto a la ràdio el president Rajoy al Congreso de los Diputados fer veure que respon la pregunta de Pere Macias sobre la disminució rècord de la inversió de l'Estat a Catalunya als pressupostos de l'any vinent, i em ve al cap "La patria nueva", un article extraordinari de Joan Maragall que aquests dies llegirem a classe. Un article de 1902 que va estar a punt de costar al poeta de l'"Oda a Espanya" l'empresonament. Hi parla de matonismo parlamentari i de tertúlia. El 1902. Ha passat més d'un segle, i encara hi som.

“matonismo parlamentario o de tertulia que habla rotundamente en nombre de España, que da y quita patentes de patriotismo, y que anatematiza (…) todo impulso de vida que intenta penetrar en la gran momia política. El hueco anatema resuena grandiosamente por los ámbitos de la vasta necrópolis nacional, ahogando el grito de vida aislado en la pequeña región de los vivos que no saben gritar: – Zona neutral… – Separatismo! – Concierto económico. – Separatismo! – Organismos autónomos. – Separatismo! ¿Cómo podemos ser españolistas de esta España?”

 Joan Maragall, "La patria nueva" (Diario de Barcelona, 11-IX-1902) 

dimarts, 7 d’octubre de 2014

AUBERGE ESPAGNOLE

Castro, Ruz i la Infanta, el Constitucional, la tal Alaya, el Constitucional, avui Elpidio Silva que a més de ser expulsat de la carrera ha de pagar una multa a Miguel Blesa, el Constitucional, aquell alliberament de narcos per la reforma, el Constitucional... ¿Vindrà algun dia algú d'un altre planeta, o simplement d'un país decent amb separació de poders, a deixar constància i intentar explicar el cas clínic del sistema judicial espanyol?



dilluns, 6 d’octubre de 2014

SATURNISME

Veig que per comptes d'anar enrere la taca encara s'escampa: cada institució, organisme, festival o tinglado a què afegim l'etiqueta "nacional" (a part del barroquisme i les malsonàncies) es carrega i ens carrega amb una mica més de plom. I així anar fent.



diumenge, 5 d’octubre de 2014

FINAL DE FESTA

Arribar als vuitanta i ser capaç d'escriure una lletra que acabi així:

I cried for you this morning
And I’ll cry for you again
But I’m not in charge of sorrow
So please don’t ask me when
There may be wine and roses
And magnums of champagne
But we’ll never no we’ll never
Ever be that drunk again

The party’s over
But I’ve landed on my feet
I’ll be standing on this corner
Where there used to be a street


i que l'estampin i el cantin amb tu aquest productor i aquestes veus. Quin gran final de festa.



dissabte, 4 d’octubre de 2014

BIKINI

Hi vau anar?





MÉS
El vídeo oficial de la mateixa cançó, amb més bon àudio.

divendres, 3 d’octubre de 2014

DE BELL COMENÇAMENT

"Quan el poeta, en tota la seva vida interior i exterior, se sent compenetrat amb el to, pur, de la seva sensació primordial i contempla el món que l’envolta, aquest li apareix tan nou i desconegut que la suma de tot el que ha après per experiència, de tot el que sap, de tot el que intueix, de tot el que pensa, l’art i la natura tal com se li presenten en ell i fora d’ell, tot se li fa present com per primera vegada."

Hölderlin, citat per Jordi Llovet a "Poètica de Hölderlin" (Quadern. El País, 2-X-2014)




dijous, 2 d’octubre de 2014

EL PP FA MIRACLES

Oh, senyora Collado! Llàstima que Mònica Oltra li canti les vergonyes en seu parlamentària.




MÉS
Una mica més d'Oltra: "I vénen ací a què, a parlar dels catalans?"

dimecres, 1 d’octubre de 2014

GO-BETWEENS

El 1971 Joseph Losey estrenava la pel·lícula The Go-Between, amb guió de Harold Pinter i Dominic Guard fent de "go-between", el missatger infantil gràcies al qual avança la relació entre Julie Christie i Alan Bates. Pocs anys abans, el 1968, José Agustín Goytisolo havia publicat a Seix Barral Poetas catalanes contemporáneos (que tindria continuació a Lumen el 1996 amb Veintiún poetas catalanes para el siglo XXI), i el 1969 Josep M. Castellet i Joaquim Molas signaven a la multitudinària col·lecció de butxaca d’Alianza Editorial els Ocho siglos de poesía catalana. Després, ja als anys vuitanta, José Corredor-Matheos publica a Austral Poesía catalana contemporánea (1983), i Joaquim Marco i Jaume Pont La nueva poesía catalana (1984) a les Selecciones de Poesía Española de Plaza&Janés. Goytisolo, Corredor-Mateos, Castellet o Marco (hi podríem afegir més noms: José Batlló, Marià Manent) feien de go-betweens, de missatgers implicats entre la poesia catalana i els lectors de la resta de l’Estat en uns anys en què semblava que tot o gairebé tot estava per construir en la nova Espanya democràtica.

Ha passat el temps i la construcció ha quedat a mitges, amb moltes parets tortes. Els noms per a la feina hi són: vinc de compartir uns dies d’ambaixada poètica catalana a Mèxic amb Jordi Virallonga (autor de l’antologia Sol de sal, exhaurida fa temps, i ara fa poc de 20 poetas catalanes, a la col·lecció d'antologies de la revista La Otra) i amb José María Micó, responsable de la gran versió en castellà d’Ausiàs March publicada per Pre-Textos. Els noms hi són però les tribunes (editorials, institucionals) s’han tornat modestes, les oportunitats escasses. I ara que tanta gent es passa el dia parlant de ponts i de trens, potser valgui la pena recordar que en qüestions d’art i de cultura les infraestructures són importants, però encara ho són més les persones. Parlo de poesia perquè és el que conec: passi el que passi en els propers mesos (i sobretot segons què passi) la millor inversió possible, la més profitosa i la més duradora, seria en missatgeria. Només de llegir-nos i tornar a escoltar-nos en pot sorgir alguna mena de diàleg.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 1-X-14
Versión en castellano