dilluns, 31 d’octubre de 2011

ALTARS DELS MORTS

Amb motiu de la diada de difunts, a Barcelona diverses entitats culturals han organitzat aquests dies una ruta de altares a la manera mexicana que n'inclou un promogut pel PEN Català en homenatge als periodistes assassinats al país d'acollida de Calders, Carner, Tísner i tants d'altres. L'altar es podrà visitar a l'Espai VilaWeb del 2 al 15 de novembre.

Al nord-est americà, amb el Víctor hem anat al cementiri de Swan Point a trobar i retratar la tomba de Howard Phillips Lovecraft, l'autor d'Els mites de Cthulhu. Però això ja és una altra història –la de Lovecraft i la seva ciutat, que ara és la meva ("I am Providence", va deixar escrit en una carta)– que miraré de trobar alguna estona per explicar.

Memento mori.


dissabte, 29 d’octubre de 2011

FISTERRA

La Carpenter a l'estudi, amb un so excel·lent.

Que us acompanyi durant el cap de setmana, mentre decidim cap a on tirar ara que som allà on sembla que tot s'acaba.


divendres, 28 d’octubre de 2011

MANS, MANS

"[...] El llibre, però, a més de les homilies, recull altres textos de Modest Prats. Alguns també de contingut espiritual, com ara uns exercicis predicats a la comunitat de Montserrat i les intervencions al Concili de la Tarraconense, on va assistir enviat pel bisbe Camprodon. I encara, a més de tot això, el llibre conté uns textos que, en no ser destinats a cap funció pública pròpia del ministeri del seu autor, segurament contenen, tal com se sol dir, el més alt voltatge literari. Em refereixo a uns textos de memòria, de dietari o de reflexió personal en les vigílies de ser ordenat sacerdot. En aquestes reflexions, hi ha, per mi, allò que se'n diu la perla de tot el llibre. Es tracta de la titulada "Oració de les mans", un text en forma de pregària, sí, però alhora un poema inoblidable. En ell, el seu autor fa parlar les mans que aviat seran consagrades, mans que són les del seu avi, ferrer, mans rudes que amanyaguen les anques dels poltres i les eugues; mans del seu pare, afusellat en començar la Guerra Civil, mans que, crispades, han premut un grapat de terra del cementiri de Montcada, el cos caigut a terra, mentre el crani era esbardellat per les bales; mans de la seva mare, que es punxa quan cus de nits, que remenen cassoles i paelles. Són totes aquestes mans, sobreposades, les que preguen, mans que han aguantat la pipa, mans que han munyit les cabres, mans que han menat la carreta..."

 Narcís Comadira, "D'Organyà a Medinyà" (Ara, 22-X-2011)

dijous, 27 d’octubre de 2011

GALMÉS ENTRE NOSALTRES











Com hi ha les ciutats d’altres continents a on probablement ja no tornarem i on ens agradaria haver passat més temps, el vi de què hauríem volgut comprar més ampolles, l’equip d’aquella temporada que ara ens reca no haver anat a veure més sovint, hi ha també els amics amb qui ens hauria agradat haver passat més temps. Ara que fa deu anys que Gabriel Galmés (1962-2001) ja no hi és, el seu editor, Quaderns Crema (que el 2002 ja va promoure un Àlbum Galmés a càrrec de Javier Cercas i Ponç Puigdevall), ha decidit tornar a dur-lo a la palestra encarregant a David Castillo una tria de l’articulisme en premsa de l’autor d’El rei de la casa o La vida perdurable. El llibre en qüestió es diu Vull una estàtua eqüestre. Cròniques de 1990 a 2001, i és una sorpresa i un veritable regal.

És una sorpresa perquè fins i tot els que seguíem amb interès cada nou llibre de Galmés em sembla que no érem gaire conscients que la seva obra avançava en paral·lel amb un devessall d’articles a Diario de Mallorca, Avui, El País o 7setmanari, fins a un total de prop de dues mil pàgines impreses. I, enllà de la prolixitat (que en ella mateixa no tindria per què ser una virtut), aquesta tria d’ara és a més un regal perquè ens retorna en plena forma la mirada desperta i múrria marca de la casa de Galmés. Una mirada que, de Manacor estant, podia parlar de llengües, turisme, modes o sindicats i fer-ho amb un somriure que s’encomana deu o vint anys després com s'encomanava llavors. Els articles de Galmés mostren que la ciutat dels Nadal (i de mossèn Antoni M. Alcover, de Guillem d’Efak, de Maria Antònia Oliver, de Miquel Àngel Riera) pot ser un centre del món tan bo com Manhattan o com l’estació de Perpinyà si qui mira i ho escriu es diu Gabriel Galmés, que humor i bonhomia no rimaven per a ell amb tonteria i sí en canvi amb intel·ligència i impertinència: un còctel excel·lent.

Total, que a la confraria dels galmesians estem de festa. Ara es tracta que sortim als camins a dur la bona nova: que el Biel era també un esplèndid articulista, i que torna a ser entre nosaltres.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 26-X-11
Versión en castellano


MÉS
Ressenya a Un dia en les carreres.
"Gabriel Galmés, ironia, grapa i talent" (Ara, 12-X-2011)
Imatges de la presentació del llibre a Manacor.
Galmés a la tele el 1997.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

FAT

Tot acaba arribant, a poc a poc. I de vegades quan arriba tu ja no hi ets.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

"I AM A CATALAN"

Ara fa quaranta anys aquesta terra va viure un moment únic, emocionant, de dignitat internacional.


dilluns, 24 d’octubre de 2011

AL BARBER (SOBRE LA CRÍTICA LITERÀRIA)

"You look ten years younger now..." I somriu.

Sabem que no és cert, però com ens conforta que ens ho diguin.


diumenge, 23 d’octubre de 2011

INDIAN SUMMER

Contemplo des del menjador el menjador buit de la casa del davant, amb mosquiteres i una fina llum clara d'octubre pel mig. Hopper podria pintar algú així assegut d'esquena. I Emily Dickinson podria escriure ara amb els meus dits:

Han tornat els ocells.
El cel duu roba clara
d'abans de la calor.
Escolto les abelles
resant a sota el ràfec,
les cambres buides,
les mans obertes,
l'airet al porxo.
Libem un sacrament
de llum i de silenci.



dissabte, 22 d’octubre de 2011

divendres, 21 d’octubre de 2011

GORA EUSKADI

L.D. No escriu en castellà per militància?
B.A. Escric en basc perquè és la llengua en què he viscut tota la vida. Vaig ser format per poetes bascos i la meva literatura s'ha forjat interiorment en aquesta comunitat. Haig de lluitar per defensar la llengua basca, perquè ha estat un eix de la meva vida, no per cap imposició política de ningú. Si no fos així, no seria lliure.

L.D. Amb tot, el radicalisme abertzale li recrimina que faci metaliteratura, que sigui massa cultista en lloc de dedicar-se a la causa nacionalista...
B.A. No tinc la sensació de tenir gaire gent en contra, sinó que més aviat penso que em porto bé amb gairebé tothom. Potser hi ha algú que s'enfada quan llegeix en una entrevista que critico algun aspecte del nacionalisme basc, però penso que precisament el millor servei que puc fer al nacionalisme d'Euskadi és adoptar una actitud crítica. També és cert que sempre hi ha el que jo qualifico de radical dels símbols, que tampoc no està gaire d'acord amb mi, però tampoc m'importa. Quan dic radical dels símbols em refereixo als que volen, per exemple, que quan algú coroni un cim, hagi de cridar a la força "Gora Euskadi" i hagi de plantar-hi una ikurriña per nassos.

  Entrevista amb Bernardo Atxaga, Avui (6-XII-2001)

dijous, 20 d’octubre de 2011

VENTALL DE GROCS

He fet fotos a l'arbre esclatat en cent grocs del carrer Lloyd. Són patètiques. Jo hi veig un incendi, i la màquina en treu cromos. ¿On són l'alè, el volum, la lleugeresa, la llum que irradia el tronc prim, emplomallat no pas d'or (que és mat) sinó de llimona vibrant, de ginesta, de carabassa, de préssec obert, de reflexos de sol, de mel, de pol·len, d'abelles i papallones mudes, de Cézanne?


dimecres, 19 d’octubre de 2011

FRANKFURT 2011

La setmana passada va tenir lloc l'edició d'enguany de la Fira de Frankfurt, un dels pocs casos en què el català mitjà pot estar informat al detall i al dia del que és cou en un dels grans fòrums internacionals d'un sector especialitzat. Per tenir un xic la impressió que nosaltres també hi vam ser (i per pescar dades i títols a tenir en compte), una veu autoritzada és la d'Ernest Alós, que n'ha anat publicant diverses cròniques a El Periódico. Us en passo els enllaços:

"A la Fira del Llibre de Frankfurt. Dia 1. I jo sense el meu iPhone" (11-X-11)
"Frankfurt, dia 2. Cabré, Larsson i la punyetera wi-fi" (12-X-11)
"Frankfurt, dia 3. Fins a un parc temàtic mòbil d'Astèrix" (13-X-11)
"Frankfurt, dia 4. Ressaca del cas Auster i els ocellets cabrejats" (14-X-11)

Un altre punt de vista també molt recomanable: el de l'editor Joan-Carles Girbés, que manté el bloc Tirant al cap.


dimarts, 18 d’octubre de 2011

NO TOCAR: PERILL

No sé si per a alleujament o mortificació dels amics nord-americans decebuts amb Obama, veient el bestiar que es baralla per obtenir la nominació republicana un diria que costa pensar que no tindrem segon mandat del president del "Yes, we can".

Aquests dies som precisament en una espiral de debats dels candidats republicans (amb un pes específic important de les esglésies i del Tea Party a l'hora de marcar-ne l'agenda), i qui diu que puja com la bromera a les enquestes i se situa a tocar de l'exgovernador de Massachusetts Mitt Romney és Herman Cain, empresari d'èxit sense experiència política que ho basa tot en una suposada fórmula miracle (9-9-9) i que ahir es va despenjar amb una idea de bombero que els seus contrincants deuen considerar que pot donar-li força vots, vista la tebior de les reaccions: diu que construiran una tanca electrificada que mati qui la toqui per protegir la frontera dels Estats Units (avui, davant de la pressió des mitjans, apunta que la forma en què ho va dir era un acudit, però que es ratifica en la idea). Se suposa que es deu referir a la frontera amb Mèxic, és clar, perquè un no s'imagina Puerto Rico o les illes Hawaii (ja no diguem els voltants de les catarates del Niàgara) amb la citada tanqueta tot al voltant.


dilluns, 17 d’octubre de 2011

WINDOW

El món, vist des de la finestreta de l'avió, sembla tan ben fet, tan endreçat i finament perfilat...

N'hi ha molts que diries que no han baixat mai de l'avió.


diumenge, 16 d’octubre de 2011

SURANT

"Arrel en la millor tradició catalana, mirada contemporània i traç oriental: així podríem completar un retrat apressat d’aquests poemes."
Miquel Àngel Llauger, "Carnerià, contemporani i oriental" (Diari de Balears, 18-XII-2011)


"El que ens crema com un Pirineu és que cal sobreviure. Està molt bé, per tot això, que li hagin donat un premi com el Gabriel Ferrater, poeta supervivent que va acabar en suïcidi. No només perquè Jaume Subirana sempre fa més bé a un premi que a l’inrevés; sobretot perquè l’associa a altres guanyadors també perfectes com l’Albert Roig o la Dolors Miquel que no escriuen per a ells i els seus crítics, avorrits i avorribles."
Jordi Galves, "Subirana, pa i peix" (Un dia en les carreres)


"El títol del llibre de Jaume Subirana ha fet surar a la superfície de la meva memòria el record dels banys àrabs de Girona on vaig entendre que la pedra surava perquè no era pedra."
Ricard Torrents, "Pedra que sura" (Atlàntida, 7-III-12)


"Cada poema és una petita condensació, molt neta, que aconsegueix remetre a una sensació clara"
Jordi van Campen, "Una pedra sura" (TotSantCugat.cat, 29-II-12))


"El poeta dota de significació superior escenaris, llocs i objectes quotidians. El seu ús de la imatge i de la metàfora sempre és delicat i concís, i amb un afany rector de contenció."
 Víctor Obiols, "Feliç combinatòria" (Ara, Llegim, 22-II-12)


"Les mans molles", "Mormolant-te", "Al blanc inicial", "Respiren les estrelles", "Amb recepta", "Tot és aquí": posts al bloc de Ramon Bassas

"Jaume Subirana parla de la fal·làcia de la voluntat i la capacitat humanes, del present com a únic temps veritable. També poetitza la construcció de l'individu o, encara, la consciència de l'individu."
 Anna Carreras, "Immersió i expansió" (La Vanguardia, Cultura/s, 4-I-12)


Màrius Serra en parla al Lecturàlia de Catalunya Ràdio (21-XII-11)

Comentari en curs a nosaltresllegim.cat

"Subirana aspira a fer destacar el so de la campana: és a dir, a tornar a (fer) sentir allò que, de tan evident, ja no sentim, allò que ens hem desacostumat a sentir, perquè el traüt de la vida ens en distreu i ens n'aparta."
 Jordi Llavina, "Saber escoltar la campana" (El Punt Avui, Cultura, 1-XII-11)


"Dejen flotar sus piedras."
Diari de Terrassa, 11-XI-11


"Aconseguir que res no sobri no és fàcil, però el que resulta realment difícil és que res no falti."
 Manuel Castaño, "Poemes que suren" (El País, Quadern, 10-XI-11)


Comentari del llibre al bloc de Pol Bolíbar

Jordi van Campen, "Ja en van onze edicions" (TOTSantCugat.cat)

Presentació al Festival de Poesia de Sant Cugat

"Per immersió", videomuntatge de Josep Porcar

Fitxa editorial del llibre

Surt la pedra (F l u x)



Per comprar-lo a Laie, a La Central, a Casa del Llibre.

I ara també a Amazon.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

TANCAR ELS ULLS

Jo també he caminat i caminat per carrers sense adreça i he comprès en girar una cantonada l'escenari amb centenars d'actors que esperaven que passés per dir la seva frase, per travessar la plaça, per somriure o confessar-se alguna cosa a cau d'orella. Jo també he caminat i caminat enlluernat, encegat, ensordit, estabornit, i he pres notes en un quadern tan petit que la tarda se me l'enduia, ple del devessall d'escenes d'un carnaval que no s'atura. Jo també quan tanco els ulls ho veig tot més dens i més ràpid, més clar.


divendres, 14 d’octubre de 2011

WATERBOARDING

I si aconseguim que el detinguin i un tribunal internacional li demani explicacions?


dijous, 13 d’octubre de 2011

AUTOPISTA

Condueixo una bona estona al costat d'un cotxe de morts. A la mateixa velocitat, en la mateixa direcció: ara passa ell, ara passo jo. On era que m'esperaven? I la pressa que tenia.


dimecres, 12 d’octubre de 2011

SECRETARIA

Per comptes de remugar "No ha arribat", somriu i diu "She should be here any minute". Una diferència aparentment menor i un canvi també aparentment senzill de fer, però raríssims en altres latituds. Venint de la terra del "Vuelva usted mañana", l'atenció al públic i en general la comunicació pública nord-americanes són remarcables.


dilluns, 10 d’octubre de 2011

SURT LA PEDRA

METÀFORA

Ocells que passen.
Imagino mudances
estès a terra.




El llibre ja està imprès, i camí de les llibreries.

L'editor ha fet la seva feina i la setmana vinent es presenta al Festival de Poesia de Sant Cugat (dilluns dia 17 a les nou del vespre, al Mesón) Una pedra sura, guanyador la passada primavera del premi Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater.


MÉS
Fitxa editorial del llibre.
Per comprar-lo a Laie, a La Central, a Abacus (aviat també a Amazon).
"Per immersió", videomuntatge de Josep Porcar.
Al Festival de Poesia de Sant Cugat.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

L'OLOR DE CARN CREMADA














Amb estudiants de tres continents llegim en castellà A lingua das volvoretas de Manuel Rivas (el relat en què es basa la pel·lícula de José Luis Cuerda), i l'altre dia vaig aprofitar per recomanar-los que anessin a veure Pa negre dient-los que així tindrien dues visions "perifèriques" de la postguerra espanyola. Avui veig també a El País que Gerardo Iglesias ha recollit una vintena d'històries de la repressió a Astúries (al nostre curs d'aquí a unes setmanes hem de llegir La història universal de Paniceiros).

Trobo que el títol que Iglesias ha posat al seu llibre, Por qué estorba la memoria, està prou bé: enllà de simplificacions i mistificacions, la guerra civil espanyola i la llarga postguerra són com una mena de mirall en què durant anys i anys i encara avui molts s'esforcen a no mirar-se. Un mirall (o una finestra, o una tribuna) que mostra fins a quin punt la crueltat (i el seu germà bessò, l'abús de poder), la violència, el complex d'inferioritat i la tergiversació de les paraules han estat un paisatge habitual a Espanya. Han estat i són. No parlo de bons i dolents, de dretes o esquerres, de nacionals o nacionalistes: parlo dels que en volen parlar i ho volen documentar (amb l'esperança d'assumir-ho i superar-ho algun dia) i els que no: aquesta és la línia de front real. Una línia més o menys clara si ens referim avui a l'expulsió dels jueus o a la Inquisició però que es desdibuixa a mesura que ens acostem al segle XX. Perquè obviar que la violència de tota mena hi va ser (a un bàndol i a l'altre, sí, en proporcions i circumstàncies diferents) i que no ha estat públicament assumida i no se n'ha demanat públicament perdó ni se n'han exorcitzat les causes, acceptar que la societat espanyola de la postguerra és una societat construïda sobre la desposessió, els abusos i el silenci imposat, tot plegat pot semblar senzill i fins i tot pràctic però té un cost.

Veure les pel·lícules de Cuerda o Villaronga i llegir el que Iglesias retreu és trist, desagradable, però a mi em fa venir esgarrifances sobretot pel poc que costa fer-ne paral·lelismes (no en els fets, sí en la retòrica i les actituds) amb el que vivim avui. Episodis com els pals a les rodes de la llei de la memòria històrica (i la impossible votació de disculpa del Congrés dels Diputats), l'avís de reobertura del Valle de los Caídos, els homenatges i les lloes a Fraga, els comentaris als mitjans digitals sobre qualsevol notícia que implica bascos o catalans, la reaparició aquests dies d'aquell jove falangista dels anys setanta reloaded o fins i tot bona part de la retòrica antiestatutària del 2006 al 2010 avisen que quan governin els que segons les enquestes tindran majoria absoluta hi ha ben poques possibilitats d'anar en la direcció de posar-nos per fi, cinc-cents o sis-cents anys després, davant del mirall i acceptar alguna de les tristes tares celtibèriques. Els camperols i els mestres afusellats sense judici a Andalusia, les milicianes violades a Mallorca, els passejats a l'Arrabassada, els cremats vius asturians continuaran doncs pudint, tot i que molts no ho sàpiguen. I nosaltres ens preguntarem per què aquesta obsessió amb la unitat i la grandesa, com se'n pot dir igualtat de l'espoli i la institucionalització dels privilegis, d'on ve l'al·lèrgia a la diferència, com es pot enaltir amb tant d'orgull les tares.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

divendres, 7 d’octubre de 2011

ANNA TOLSTOI

"Me’n penedeixo? Gens. Encara que vaig tenir una crisi nerviosa i que encara avui tinc dificultats per a parlar d’alguns detalls de la meva detenció, no em penedeixo de res. He pogut comprovar personalment que els meus personatges, els herois dels meus reportatges, no han mentit. Ningú no podrà acusar-me d’inventar-m’ho, perquè ho he experimentat en la meva pròpia carn.(…) La majoria dels qui han estat torturats i tractats sàdicament han mort. En el seu cas l’execució no va ser cap farsa. I jo sento ara que visc per ells…" (Anna Politkòvskaia)

 Carles Torner, "Tolstoi és el culpable" (VilaWeb, 7-X-2011)


dijous, 6 d’octubre de 2011

VUELVE EL HOMBRE

"Lo normal es respetar la Historia de tu país, y no reabrir las heridas del pasado."

José María Aznar, reaparegut ahir a Màlaga

dimecres, 5 d’octubre de 2011

A LA BOCA










(...)
Duermo en mi cama de roca
mi sueño dulce y profundo:
roza una abeja mi boca
y crece en mi cuerpo el mundo.

Si ves un monte de espumas,
es mi verso lo que ves:
mi verso es un monte, y es
un abanico de plumas.

  José Martí

(aquí teniu el poema cantat per Pablo Milanés al seu primer disc)

dimarts, 4 d’octubre de 2011

L'ULL DEL CANARI

Per escalfar motors del que a Madrid i províncies en diuen la Hispanidad i en aquest altre continent el dia que Colom va arribar a Amèrica (als Estats Units, Columbus Day), ahir me'n vaig anar a veure "El ojo del canario", una pel·lícula cubana sobre el poeta i heroi José Martí (fill, per cert, de valencià) al Festival de Cinema Iberoamericà de Nova Anglaterra, que avui programa a més Pa negre en versió original subtitulada en anglès.


dilluns, 3 d’octubre de 2011

LLENGÜES, PELLS, PETONS

Una hora llarga d'espera a les arribades internacionals de l'aeroport de Boston és com anar a veure una exposició de llengües i colors de pell del món, taral·larejant per dins "City of immigrants" de Steve Earle: africans, eslaus, hindús, nordamericans jubilats que sembla que baixin del creuer, japonesos, alemanys (un dels vols ve de Frankfurt), francesos, llatinoamericans, uns italians amb accent com de Mallorca, una parella d'espanyols vestits estil Fuengirola, una família de samoans, més eslaus, dues dones amb jihab, nordamericans joves amb motxilla i, de tant en tant, una tripulació que surten junts i riallers i esperitats com escapats d'un conte del Ken i la Barbie.

Catàleg, també, de petons i abraçades: de maneres de donar-se la benvinguda en públic, del més formal o més fred al més intens i desinhibit. Cartells escrits a mà, rams de flors, carros buits. I enmig de tot, com a contrapunt, un pobre home aquí al costat que de fa estona intenta aclarir per telèfon com és que no funciona la targeta o la màquina que li hauria de donar accés al cotxe de lloguer, i ara (Are you familiar with the machine?) acaba d'esbrinar que està parlant amb algú a l'Índia. I es mira els que surten de les portes opaques que s'obren i es tanquen en silenci com si no els veiés, i renega en anglès.


diumenge, 2 d’octubre de 2011

COLUMNES

Davant de la biblioteca, il·luminades pel sol de migdia, m'he trobat unes cames que més que cames eren un monument. Però com sol passar amb els monuments hi havia massa turistes al voltant.


dissabte, 1 d’octubre de 2011

AMUNT

Per compensar una mica la fartera retòrica amb els toros sí i els toros no de les darreres setmanes, el vídeo d'aquest dissabte va d'un altre espectacle popular en què no s'hi mata res.

Val a dir que la realització (molt recent, a més) és esplèndida. Que passeu un cap de setmana igual d'esplèndid, carregant i descarregant el que calgui.



SOM CASTELLS - Human Towers in Catalonia from David Oliete on Vimeo.